[ò]

encreuant colors

2012-01-19T23:25:00.000+01:00

Si un dia ens trobem, parlem, i com si res amb una cervesa sobre la taula ens posem al dia...

Si un dia qualsevol d'hivern... l'estiu es torna a fer present.

Aquell calaix mal tancat, aquella suau escletxa, deixant entreveure tot allò que encara guarda a l'interior.

Un recull de fotografies en ment, imatges esgrogueïdes ja pel pas del temps, que subtilment van agafant altre cop un to més viu, més real, entrellaçant-se amb colors de present.

Formulant de nou la pregunta. Fruit del passat.

Evidenciant que res no desapareix, tan fàcilment.

I tu. Tu ets la causa de tot i de res alhora.

Ai Jean Luc, ai Jean Luc, vull entendre-ho però no puc...

homes!

2011-11-27T12:44:00.001+01:00

En motiu del 25 de novembre, Dia internacional de la no-violència vers les dones, s'han portat a terme molts actes arreu.

No per evitar que aquest dia no succeeixin fets de violència de gènere, sinó per conscienciar la societat que cap discriminació ha de ser permesa en cap dels 365 dies de l'any, i que la violència física o la psíquica -que tot sovint hi és però no es veu-, s'ha de combatre dia rere dia, remarcant que és feina de totes i també de tots.

El grup 3·Teatre de Seva va programar dues funcions de l'espectacle Homes!

Ahir dissabte a una sala polivalent pràcticament plena, deu joves actrius van representar alguns episodis de la obra original de la companyia T de Teatre.

Una obra divertida i amena que escenifica els trets típics i tòpics, però també sovint certs, existents en les relacions entre homes i dones.

A Seva, deu joves ens van fer gaudir d'una bona estona, majoritàriament amb un somriure o una rialla dibuixada als llavis, i pensant fins a quin punt les parelles que hi havia entre el públic de ja més avançada edat s'hi sentien identificades.

Imatge d'un instant de l'obra Homes! a Seva, per 3·Teatre.

"Homes! és una obra on les actrius parlen sense embuts dels homes. I per parlar del sexe oposat, ho fan recordant alguns passatges cèlebres de personatges llibertins, i es fiquen a la pell d'"ells", per fer una dissecció sense por, del tema de les relacions amb els homes del món actual. Va des d'una conversa femenina sobre la realitat masculina, passant per tractar els problemes de la solteria, fins a reflexar els avatars de la vida conjugal."

A continuació, el fragment Ramon, de les T de Teatre...

conjugant la vida

2011-11-19T14:33:00.005+01:00

Jo. Tu. Ella. Nosaltres. Vosaltres.

I quan tu passes a ser ell,

també vosaltres esdeveniu ells,

i deixem d'existir, nosaltres.

Així, conjugant la vida.

... anirem per mars i muntanyes i per tot l'univers...

2011-11-10T14:02:00.009+01:00

Vaig a fer una petita perversió, que a mi mateixa no m'acaba de fer el pes.

Però... la faig!

imagina't per un moment que la bola de drac és aquell bé tan preuat que vols aconseguir...

com ho era de fet, en la sèrie d'animació: hi havia qui les buscava per demanar un desig bo; també hi havia qui les buscava per demanar un desig dolent.

imagina't per un moment que és un bé tan preuat aquest que vols aconseguir, que fins podria significar el benestar de la teva pròpia vida. I ei! no només de la teva, sinó també de la dels demés...

imagina't per uns instants que els cops i el kame-hame són els mitjans per aconseguir assolir el fi, aconseguir la bola de drac, però imagina't que com que no t'agrada la violència, enlloc del kame-hame i els cops, els mitjans que tens són la democràcia i en particular el teu vot..

Ah sí! I imagina't que en Goku és l'Alfred Bosch!

"... anirem per mars i muntanyes, i per tot l'univers,

intentant aconseguir la bola d'un drac meravellós,

i així, la bola del drac per fi serà nostra.

Intentem-ho sense cap por:

units a Goku no hi ha cap perill.

Els meus cops i el meu kame-hame

a tots impressionen sempre. Ara ho veureu!

Anem-la a caçar, la bola de drac:

ens durà la sort, no es pot escapar.

Anem-la a trobar, la bola de drac!

Serà per a nosaltres si allarguem la mà.

És un món d'encís, un país encantat

on, contents, tots nosaltres ara hi farem cap!"

Però com que segurament amb aquestes paraules no et pots imaginar quin és el tipus de país que volem, el tipus de benestar del que parlem, el tipus de futur que desitgem... t'adjunto un vídeo que et recomano mirar:

Per cert! Potser per tot l'univers no, que ens queda un xic gran, però en el vídeo pots veure que anem per tota la nació, amb el total de vuit candidats que les JERC tenim arreu dels Països Catalans.

Jo, que tinc un nokia c7, un piercing al melic i un tatuatge al turmell esquerra

2011-11-07T08:47:00.013+01:00

La meva particular contra crònica: jo, que tinc un nokia c7, porto un piercing al melic i un tatuatge al turmell esquerra.

Em fa especial gràcia començar parlant del meu tatuatge.

El porto des de fa un any, concretament des del passat 20N, i casualitats d'aquelles de la vida, per no oblidar-me mai que tot és possible, em vaig fer dibuixar en caligrafia xina l'ítem que significa somnis.

"Lluita pels teus somnis". El nostre lema de campanya per aquest proper 20N.

Deu ser que m'ho crec.

Tinc un Nokia C7, i he de dir que no va molt bé. No feia ni mig any que el tenia que va decidir parar-se. La garantia va cobrir la reparació, tot i que segueix fent el burro. Sort que em serveix per fer trucades, enviar missatges, comunicar-me a través del whatsapp, i de tant en tant consultar les xarxes socials i els correus electrònics. I és que a casa no tinc internet. El meu telèfon ha esdevingut el més semblant a una oficina mòbil. Però pagant el lloguer del pis, les despeses en aigua i llum, el transport diari a Barcelona per anar a treballar, i el mínim necessari per sobreviure, no em puc permetre canviar-me'l. Ara!, m'encantaria tenir un iPhone o una Blackberry, bàsicament perquè a dia d'avui són molt més eficients que el meu Nokia. I m'agrada l'eficiència, sempre és derivada del treball i de l'esforç. Valors en els que crec.

També tinc altres despeses: les alimentàries. Però com que essent interiorista em vaig quedar sense feina, i a dia d'avui treballo fent tasques administratives amb un sou força menor que el que cobrava fa 4 anys, acostumo a comprar el pernil salat (quan en compro!) i les patates xips al supermercat. I això que visc a Vic, -entre altres coses- capital de l'embotit. Deu ser que aprofito els recursos que tinc, i m'estrenyo el cinturó si fa falta. Allò que se'n diu austeritat. No es necessita molt per viure, però un mínim sí. I espero no posar-me malalta, perquè veient les tisores com van i vénen sense parar, potser demà hauré de triar entre pagar el lloguer del pis (o anar a viure a sota un pont), pagar la llum i l'aigua (o no utilitzar-ne...), pagar el transport a Barcelona (o no anar a treballar...), pagar el telèfon (o no comunicar-me amb ningú), pagar menjar (o no alimentar-me) o bé pagar un metge (o prescindir de la salut).

També he de dir que tinc sort, per ara podria triar entre no pagar una d'aquestes coses.

Desgraciadament hi ha massa gent que només podria triar pagar-ne una. O cap.

Millor garantir uns mínims (ni que fossin a base de pernil salat i patates xips del supermercat) per a tothom, i assegurar l'Estat del Benestar del país.

Si com a país (i vull dir Països Catalans) tinguéssim el que és nostre, si no ens robessin dia rere dia i poguéssim administrar els nostres propis recursos, el podríem garantir, i amb escreix.

Així que en resum i més que clar: #joBosch, #joPeraire, #joEsquerra i #joJERC

feliç

2011-09-22T07:56:00.004+02:00

"Voldries quedar algun dia per fer un cafè o el got?

És que tinc una pregunta per tu...

Com és que sempre estàs tan feliç?

Ara necessito més que mai aprendre'n una mica."

Així, d'entrada. Un missatge via whats app. I jo amb uns ulls com plats.

I no de postres, eh.. Plats dels grans. Gairebé com aquells dels restaurants en els que t'hi serveixen de tot i de res alhora.

Instintivament em refaig la pregunta:

- Feliç, jo?

I just després em ve un record nítid, de no fa gaire, de no fa més d'un mes.

Una cala de nit, el cel serè i estrellat, i després d'algunes hores, enmig d'una nova conversa, una pregunta:

- Però tu què vols ser de gran?

- Jo? Feliç.

Així de senzill i complicat alhora.

i a tu..?

2011-09-14T15:55:00.009+02:00

T'ha passat mai que en tens moltes ganes?
Però que tot i així no ho fas?

No saps perquè, però malgrat la temptació -que és gran-, no... tu no.

I unes et diuen que sí, que segueixis endavant.

D'altres et diuen que no, que potser és millor que no.

I tu, davant del dubte, et quedes instants parada.

Un dia. Un altre dia. Ja en van tres.

I dubtes.

Sembla que el temps ho hagi de fer oblidar, però no. No ho oblides.

Et mantens impassible davant del no res. Que alhora, és molt. Que alhora, ho és tot.

I segueix, com l'escrit, inacabat...

i tot torna a començar

2011-08-31T08:20:00.009+02:00

Segurament un 31 d'agost no és la millor data per escriure sobre inicis. És més adequat escriure de finals. S'acaba l'agost, i per una gran majoria s'acaba l'estiu.

L'estiu no dura 3 mesos.

Sí que va lligat a un calendari, però contràriament a allò que la majoria pensa, l'inici no és pel solstici d'estiu, i el final per l'equinocci de tardor tal com diu la viquipèdia. L'estiu comença quan comencen les vacances, i acaba també amb elles.

I tot torna a començar.

Sonant Els Pets de fons, vaig escoltant una darrera de l'altra grans veritats amagades enmig de les seves intenses lletres. I mentre deixo que el fil musical el formin cançons més noves, i d'altres de més antigues -però no menys claus- una em crida especialment l'atenció.

Enllaço -perquè el recordo molt bé- un text que parlava de l'estiu. Espero que la gran majoria, aquest estiu, hagi pogut gaudir també amb un munt d'experiències com les que es relaten en aquest altre Agost.

*i amb aquest nou inici, espero i desitjo que el blog també torni amb la intensitat d'abans...

...i que tot torni a començar

only a image...

2011-06-08T08:37:00.000+02:00

... to prove that I am good photographer and that Rupit is very beautiful

aquelles sensacions

2011-06-07T07:23:00.010+02:00

Aquella tendresa i aquell joc inesperat.
Aquells intercanvis de vides senceres.
Aquelles intencions dissimulades que es descobrien, que s'intuïen, rere aquella suau tremolor en la teva veu, sempre serena i tranquil·la, sempre segura d'ella mateixa exceptuant precisament aquell instant.
Aquella mirada penetrant que amb ulls dubitatius, en silenci m'estava interrogant, s'estava interrogant.
Aquella incertesa. Aquell dolç petó. Aquells dubtes.
Aquella estranya situació que trencava tants esquemes.
Aquell caminar feliç, alhora que melanconiós.
Aquella separació indefinida fins a la següent trobada.
Sense saber quan, sense saber perquè.
Aquell desig sincer. Inesgotable.

lapislàtzuli

2011-05-11T08:47:00.007+02:00

Lapislàtzuli?
Me sobren paraules, però aquesta no.
Me sobren paraules, del darrer disc d'Antònia Font: Lamperetes.

Una cançó fantàstica.
I per mi, que m'encanta la llengua, i més encara jugar amb la llengua, una cançó doblement fantàstica.

Però... lapislàtzuli?
Què vol dir lapislàtzuli?

Després de sentir la cançó, i sentir paraules senzilles i tendres, després d'escoltar la cançó, i escoltar paraules curtes i molt llargues, algunes de fàcils, de més difícils, també de lletges i alguna de guapa: lapislàtzuli!
Què vol dir lapislàtzuli?

Es diccionaris són plens de paraules gratis i certes:

lapislàtzuli

m. [IMI] [LC] [GL] Roca composta principalment de latzurita, que també conté sodalita, calcita, pirita i diòpsid, de color blau intens, que és una pedra fina usada com a ornamental i per a fer blau d’ultramar.

En desconeixia l'existència, del lapislàtzuli.
Però m'ha sorprès encara més, en fer una cerca a google, descobrir quina relació té el lapislàtzuli amb l'inici del riu Nil. Com també descobrir l'existència d'una petita editoral que sota el mateix nom de Lapislàtzuli busca revaloritzar la lectura, i els petits -o molt grans- tresors que són els llibres.

El què m'intriga i desconec, també, és saber com precisament aquesta paraula -guapa, lapislàtzuli- va anar a parar al bell mig de la cançó -també guapa- d'Antònia Font.

Crònica d'un dissabte

2011-05-08T16:25:00.014+02:00

Primera hora del matí. Després d'una hora real de son profund emprens el viatge que t'ha de portar a Barcelona. Dutxa ràpida al pis franc d'una amiga que no hi és; tot seguit matí de feina. Companys i companyes. 8 a 2.
Futur. Manifestacions. Ara és la nostra hora. Bildu. Retallades. Projectes.
Idees amb força que es parlen i es debaten durant més de dues hores entre joves preparats i amb ganes.

Migdia de compres, compres de feina.
Crispetes. Begudes. Olives. Patates. Fruits secs. Aigua. Xiclets. Tot, a l'engròs.

Escassos quilòmetres de distància. Poca estona més tard. Dinar de feina.
Candidats. Municipals. Allotjament web. Deutes. Alcaldables. Acampada Jove. Cartell. Escaleta. Concerts. Mapa. Projecció. Premià de Mar. Subvencions. Dones. Territoris. Somriures.
Conceptes que s'enllacen mentre endrapeu, famolencs, just abans de l'inici d'una tarda de feina.

Llarga tarda de feina. Preparació de l'ambient. Mica en mica. Cada cosa al seu lloc.
Gent. Cares noves. Companys. Valents. Companyes. Valentes. Converses. Retrobaments. Alegria. Treball. Dinàmica. Parlaments. Convicció. Alcaldables. Joves. Futur. Ganes.

Una foto. Molta gent. Molts joves. Moltes ganes.
Ganes de millorar la societat. D'arreu del territori. Català.
Ara és la nostra hora. El jovent prenem la paraula.

*Les JERC no ens aturem enlloc. Vols conèixer els o les candidates

que es presenten en el teu municipi? Clica!

felicitat (2)

2011-04-21T08:43:00.004+02:00

19 d'abril de 2011. Una data per recordar.

Ahir, dia 20, de bon matí em despertava com cada dia per l'alarma del mòbil. Just després de parar-la descobria varis missatges -de banal importància- del whatsapp, i també un missatge a l'antiga.
Aquest últim era de la Cris, enviat pràcticament a les 2 de la matinada. Deia així:

Amb 3260 grams, ahir dia 19 a les 22,35 va néixer la petita Queralt! És molt bona i molt guapa.

La feliç mare m'informava. La Cris, ja és mare. La Cris, la bella imatge de la felicitat, ara en deu irradiar el doble. El 23 d'octubre de 2009, coincidint amb els anys de festeig entre ella i el Marc, es casaven. També en vaig escriure d'aquella data, de la nova etapa que començaven a les seves vides. Dimarts, 545 dies després d'aquell feliç dia, i fruit del seu amor donàvem la benvinguda a la petita Queralt, i de retruc començaven una nova etapa.

Només els envio, des d'aquí, la més sincera enhorabona, i el desig ja de retrobar-los.

el taxista simpàtic -i que parla català!!!-

2011-04-08T18:47:00.007+02:00

Era tard. Però tampoc massa. I em feien mal els peus.
Abandonant la resta de la troup, eufòrica i amb ganes de més festa -la troup, no jo- i després d'un curiós concertillo de bar amb música en directe, agafava el primer taxi que passava per Balmes direcció al ja conegut pis semiprestat. Eren vora quarts de 4.

El taxista, molt simpàtic. Durant els escassos 10 minuts que va durar el trajecte vam estar conversant. En català. No un català perfecte, perquè el noi, amb trenes i pantalons bombatxos, tenia un accent que en denotava fàcilment una procedència estrangera.
De Guinea Equatorial, em va dir. I que tot just duia 2 setmanes a Barcelona -tot i que sospito que en aquest punt va mentir-.

S'esforçava per parlar el català de la millor forma possible, i de fet em va mostrar les seves ganes d'anar a alguna altra ciutat o poble on sentís parlar la meva llengua materna el 100% per aprendre-la millor.
Em va sorprendre. Em va encantar. No em va emocionar, però gairebé.

Tot, em va sorprendre. La situació. La conversa. Ell parlant en català. El taxista de Guinea Equatorial que feia 2 setmanes que vivia a Barcelona parlant-me tota l'estona en català. I m'entenia, sense massa esforç (aparent).

Em va sorprendre. Malauradament.

Em va sorprendre una situació que en el meu país, amb la meva gent, amb la meva cultura i amb la meva llengua, no hauria de sorprendre'm. Hauria de ser una situació perfectament normal.
Fem que ho sigui, de normal...: Clica, informa't i participa!

Ahir, avui, demà!

2011-03-25T08:23:00.009+01:00

Un dia, de cop, repasses mentalment alguns aspectes de la teva vida. Amb perspectiva.
Coses que has fet, vides que has compartit, amistats que han crescut, amors que han aparegut.

Reflexiones. Per què ho has fet?
Simplement perquè hi creus. Amb convicció. Amb seguretat i amb energia.

Recordo el missatge que vaig enviar una tarda a un conegut. El típic amic d'un amic, que ara és molt amic.
Volia que m'expliqués com podia posar el meu granet de sorra a un projecte per tal d'alliberar un país. I em vaig sumar al projecte. Un projecte ambiciós. I realista. El de les JERC.

Vaig anar coneixent gent, agafant dinàmiques de treball, i assumint responsabilitats a nivell comarcal. Trobant-me amb persones d'aquí i d'allà: la Mar, sempre decidida, amb l'Albert, el seu pol oposat; l'Isaac, l'incansable cul inquiet, o l'Ignasi, sempre feliç entre esmena i esmena.
Treballàvem entre companys, entre amics. I sumàvem gent. Avançàvem. Amb pas ferm i decidit. Cada cop més.

Un nou projecte: regional, la Catalunya Central, amb gent nova i cares noves. I també nacional. La meva incorporació a nivell laboral. Conèixer el dia a dia de l'organització. En diferents aspectes. I amb molta gent. La d'un país sencer. Currantes, arreu. Amb il·lusió, amb ganes.

I paral·lelament, una altra evolució: la meva Acampada. Uns inicis: de concerts, begudes, tendes i jocs de cartes. Un pas més: l'encartellada fins les 3 de la matinada. Després: el treball a barres; amb l'afonia de la Laura. Una mica més: les gírgoles, amb la posterior responsabilitat del mòdul 3 i el walkie-talkie. El desmuntatge, l'endreça i el recompte de barres.
Però finalment amb la satisfacció de veure què som capaços de fer. Junts. Amb il·lusió, amb ganes. No només un festival musical, sinó fer del no res un lloc de trobada, el millor lloc de trobada de moviment. Juvenil, independentista, però no només juvenil i independentista. Una gran cita que any rere any es marcarà en vermell al nostre calendari. Probablement quan encara en tinguem 35. Per demostrar que podem aconseguir tot allò que vulguem fer. Tot allò que vulguem ser.

Amb il·lusió. Amb ganes. Amb valor. I amb sacrifici.
Amb la il·lusió que m'han transmès els meus i les meves companyes d'equip. Un equip format no només per 11 persones. Un equip format per moltíssimes més. Persones, currantes, d'arreu. Amb ganes que la lluita per l'alliberament del país continuï, amb ganes de prendre decisions, fermes. Avalades per l'experiència i per la suma de molts i moltes. Realistes. La millor opció; i sense fum, que no m'agrada.

La meva aposta? El meu equip. El nostre equip. Junts podem construïr el present i guanyar el futur. Només ens ho hem de proposar. I ja ens ho hem proposat.

Gràcies Oriol. Gràcies Anna. Gràcies Isaac. Gràcies Gerard. Gràcies Sílvia. Gràcies Ricard. Gràcies Jordi. Gràcies Àlex. Gràcies Marta. Gràcies Albert.
Gràcies a tots i totes. Sou el millor equip amb qui ho puc viure, fins ara i a partir d'ara.

*També moltes gràcies a totes aquelles persones que aquests dies ens han donat un cop de mà, i creuen en nosaltres. Totes elles ja formen part del nostre equip. I no només elles, perquè la suma fa la força.

el visitant 4000

2011-03-04T09:13:00.024+01:00

El meu matí d'avui s'ha convertit en un improvisat concurs!
N'he obert la convocatòria en veure que jo mateixa era la visitant 3.999 del meu blog.

Qui seria el o la visitant 4.000?
Ho he publicat al meu twitter!

A més però, introduïnt novetats!
A partir de ja mateix es pot accedir al contingut del meu blog de sempre a través dels dominis www.oriarovira.cat i també del divertit www.intueix.me

L'intueix.me és fruit de les casualitats temporals, l'oriarovira.cat però, és fruit del desig que el català sigui més present que mai a la xarxa, que el català s'hi faci un lloc i arribi arreu, també allà on d'altres en treuen el senyal.
Ara més que mai la comunicació i les xarxes socials són poderoses. És responsabilitat nostra fer-ne un bon ús i aconseguir fer-nos sentir.
Comprant i fent ús del domini.cat, descobrint què fer amb un .cat poso el meu granet de sorra a la xarxa, i de pas, al món.

Però posats a introduïr novetats, enllaço dues noies més a l'apartat de blogs per tafanejar, ja que han estat algunes concursants que han intentat entrar al moment precís. Així que us dono a conèixer la Marta de Torregrossa, i la Lola de Badalona.

Per cert, la imatge de la dreta és d'en Marc, que m'ha enviat la prova conforme ha estat ell el 4000 curiós que ha entrat a tafanejar el blog.

I acabo donant-vos les gràcies a tots i totes, jo seguiré escrivint i comentant el món des de la meva humil i honesta perspectiva...

..perquè després d'un estiu, sempre en ve un altre!

s'han acabat les rebaixes?

2011-03-01T18:23:00.008+01:00

Després d'un parell de mesos arrencats just després de reis, desapareixen els cridaners cartells dels aparadors temptant els passejants amb l'anunci de grans descomptes.
Les botigues deixen enrera els pantalons de pana, els jerseis gruixuts de llana i les botes altes per donar pas a una nova temporada.
1 de març, com cada any, s'han acabat les rebaixes!

S'han acabat les rebaixes?

Ahir llegia sorpresa que Infidels, una sèrie amb un alt índex d'audiència, i que jo just feia unes poques setmanes havia començat a seguir, desapareix de la graella de programació de TV3.
Però ja n'havia llegit alguna cosa abans...
A algú no li agrada i aplica censura sobre una sèrie fictícia ben entrats ja al segle 21.
Si no li agrada, que no la miri!

Però s'han acabat les rebaixes?

Perquè TV3 és notícia en d'altres bandes del país darrerament.
Clar que ells i elles no ho poden veure per les notícies, de TV3.
Estan #sensesenyal des de ja fa uns dies degut a les multes imposades pel Govern de Camps a Acció Cultural pel País Valencià per mantenir oberts els repetidors que transmetien el senyal de TV3 a milers de llars del sud.
Potser volen suprimir de determinats territoris (o potser de tots) una cultura, una llengua i una tradició. Altre cop, segle 21, i sense senyal, sense calers (perquè a tothom l'hi és familiar el senyor Camps per estar imputat en delictes varis) i sense llibertat d'expressió.

Segur que s'han acabat les rebaixes?

Els 80 km/h han estat notícia.
De fet, una de les primeres accions realitzades pel govern de CiU va ésser fer desaparèixer la prohibició de superar els 80 km/h a l'entrada de Barcelona. Un amic en parlava en termes mediambientals.
Però tot i passar dels 80 a velocitat variable, ara ens imposen que no és que no puguem superar els 120 km/h en autopistes, ara ja, ni tan sols, els 110...

Segur segur, que s'han acabat les rebaixes?

d'estiu, un conte

2011-02-28T15:21:00.015+01:00

Queien tímids, flocs de neu.
Dins, davant la llar de foc, la calidesa de l'ambient transmetia una suau i dolça serenor.

Era estrany.
Es coneixien de feia un temps, potser encara no un any, però havien coincidit força vegades i fins havien arribat a treballar junts.
Aquell vespre, sense saber-ho, era diferent.
Desprevinguts.
Eren noves persones. Desconegudes. Que s'anaven coneixent. Que anaven coincidint.
Mica en mica i conversa rere conversa.
Sentiments intensos despertant-se.
Un lligam. Estrany, de nou.

El verd de l'herba desapareixia entre el blanc i el negre.

I a dins, la tènue llum d'alguna espelma despistada provocava un reflex en l'ampolla de vi -blanc- gairebé buida. La coneguda Vespre musicava el diàleg que iniciava un.
Acabava l'altra.
També acudits. Somriures. Rialles. Complicitats.
Els segons, els minuts, les hores. Tot en un instant.

i un més...

2011-02-21T18:07:00.009+01:00

i no te n'adones...
i ja ha passat el dia...
i ja ets més gran...
i en un dia, en tens un més, d'any...

Però el més important de fer anys, no és simplement fer-los, que no costa gaire!
El més important de fer anys, és fer-los envoltat de grans persones! ;)

*Sé que la imatge completa és més impactant... però aquest trosset ja reflecteix l'alegria de celebrar l'aniversari envoltada d'amics i amigues! Gràcies!

carta a tu

2011-02-01T08:28:00.016+01:00

Dolça xocolata:

Tu i jo fa temps que ens coneixem.
Hem passat alts i baixos. I també de tots colors.

De petites érem tan i tan amigues, que va arribar el dia que no et vaig suportar més, et vaig avorrir i t'evitava. No volia que coincidíssim enlloc.

Ja una mica més gran, vivint a Barcelona, una amiga en comú ens va tornar a posar en contacte. Sovint després de dinar, breus encontres. Ens vèiem de tant en tant. I algun cop fins i tot d'amagat.

El temps ha fet que cada cop ens tornem a fer més. Potser massa.
Els dies que visito els pares, a casa, sempre hi ets. A la feina, vestida d'un color o altre, acostumes a aparèixer. En alguns sopars d'amics, o a mitja tarda durant els caps de setmana, acostumes a venir acompanyada.

Però tanta coincidència darrerament, em fa replantejar la nostra relació.
Crec que per un temps hem de prendre certa distància.
Em sap greu, perquè m'agrades. Però certament, és el millor.

Esperant retrobar-te en un futur desitjant que tot torni a ser normal,
Òria

(PD. Perquè vegis que no t'oblido, em guardo una instantània teva)

Els descobriments d'un concert solidari!

2011-01-30T23:21:00.020+01:00

L'Aïda ballava rítmicament al so de la música al costat de l'Eloi.
Tenien una amistat forta, es notava. Parlaven, es miraven. Potser més que forta: de tant en tant ballaven carinyosament agafats. L'Eloi però, va reconèixer una coneguda -no en vaig esbrinar el nom- una mica més enrera i la va anar a buscar per ballar amb ella, també. A l'Aïda se li descobria la gelosia fàcilment. Ho observava i es posava a ballar amb moviments més sensuals al seu costat per cridar-ne la seva atenció.
Mentrestant, la cantant entonava les notes de L'enèsima cançó d'amor.

Aquesta escena no hauria d'haver captat la meva atenció. Però ho va fer.
Era dissabte a la tarda, no molt tard. Tres quarts de vuit, potser. Feia uns escassos vint minuts que havia començat la primera intervenció d'una llarga nit: La porta dels somnis cantava en el concert solidari a la sala Pasternak, organitzat pel ClubCAR Sant Tomàs.

El format era diferent al d'anys anteriors. Amb una amiga especulàvem sobre el per què.
Probablement -vam arribar a la hipotètica conclusió- perquè també les persones amb discapacitat intel·lectual, aquelles a qui principalment anava dirigit l'esforç i el benefici de la pròpia marató de concerts en poguessin gaudir. Començant-lo així, a les 7 de la tarda, ho podien fer, i a una hora no massa pròpia d'un concert, persones de totes les edats i de dificultats diverses es delaitaven -i es notava, que ho vivien, amb totes les seves forces- amb la música de diferents grups que interpretaven les seves pròpies cançons.

(A la imatge, un instant de Lexu's)

Tinc amigues i coneguts que han estat monitors al Club CAR de Sant Tomàs. La majoria de forma voluntària. Han participat i ajudat a una entitat dedicada a millorar el benestar de persones que ho necessiten molt, i que sovint són oblidades o apartades de la societat.

A través de l'esport i del lleure l'entitat augmenta el benestar de les persones amb dèficit intel·lectual, aconseguint diversos tipus de millores a nivell personal. D'una banda, a nivell físic: l'esport és bo per totes les persones, i garanteix una vida més sana i saludable; també a nivell emocional: activitats d'aquest tipus ajuden a sentir-se més bé anímicament, ho recordo de quan tenia temps per anar al gimnàs, que en sortia radiant; i també a nivell social: fomenta la participació en grup, la col·laboració i l'amistat.

Dissabte, per mi, no va ésser només una nit de concerts solidaris, va ésser una nit de descobriments, en tots els sentits.

Un gran projecte: pòsters positius!

2011-01-21T15:36:00.015+01:00

Malgrat tenir-ne moltes de dolentes, les noves tecnologies també tenen moltes coses bones.
Una d'elles és que pots descobrir petits tresors que hi ha a la xarxa als que difícilment arribaries si no fos per la connexió simultània a diversos espais virtuals.

Recentment he entrat a formar part del món piulador! Al lateral dret es poden anar seguint els meus tímids piu-pius.

*(Aprofito i n'enllaço el meu perfil)

A través d'aquesta comunitat, i seguint la pista d'un grup musical que va pujant més ràpid que l'escuma d'una cervesa, vaig descobrir un projecte portat a terme per un reconegut i premiat estudi de disseny gràfic i multimèdia que jo ja coneixia a través de companys universitaris.

El projecte en qüestió es diu The positive posters by Bisgràfic, i es tracta, com expliquen en la mateixa pàgina web del projecte 'd'una idea amb intencions optimistes en temps de núvols'

(cito literalment).

Diverses frases. De diverses persones. De diferent índole. De diferents gustos i per tots els gustos. D'arreu del món, començant per Vic. Sempre optimistes.

Cadascú hi pot donar la interpretacio desitjada. Se'n pot fer l'ús que es vulgui. L'estudi de disseny gràfic ho posa a la disposició de qui ho vulgui, i en diferents formats i aplicacions multimèdia. És un treball molt senzill, però alhora molt elaborat, fugint d'un món materialista en el que estem acostumats a viure.

Suposo que pel meu camp de treball, creatiu i dinàmic, m'encanta la que adjunto en aquest mateix escrit.
Però n'hi ha algunes més. Si et ve de gust, deixa una estoneta la ment en blanc, i dedica't a descobrir-les en aquest enllaç.

Hi ha algú a l'altra banda?

2011-01-20T08:40:00.016+01:00

Fa uns dies vaig anar a veure una obra de teatre. Sorprenent. Per definir-la d'alguna manera.

Sóc sincera en afirmar que en acabar-se no havia entès massa res. Però gràcies a tractar-se d'una obra de la sèrie dels dijous de l'Institut del Teatre, després va començar una breu tertúlia col·loqui, amb tots aquells i aquelles que van desitjar quedar-se. Ho vaig fer.

Quan puc, intento comprendre les coses.

El títol de l'obra és d'allò més encertat. Hi ha algú a l'altra banda?. Es tracta del treball fi de carrera de 5 joves actors i actrius que desperten inquietuds a tots aquells que els observen. Es tracta d'una tragicomèdia radiofònica.

L'ús de la ràdio és precisament la metàfora perfecta per visualitzar la dificultat de les relacions. De tot tipus de relacions. Quan parles, estàs segur que algú t'escolta?

Amb l'ús de textos de diferents autors reconeguts -que jo desconeixia- i sense un fil argumental clar (volgut pels propis autors), barrejant pel mig escenes fantàstiques de nivell d'un musical, tot plegat es tradueix en una obra recomanable d'anar a veure. Preferiblement amb una mica d'idea del què es tracta des d'un inici per ajudar a la seva comprensió.

En aquest enllaç pots trobar més informació de la companyia (Corcada teatre), de l'agenda de l'obra, i d'altres espectacles o funcions!

El origen perdido, de Matilde Asensi

2011-01-18T08:47:00.005+01:00

L'avorriment que produeix (o que a mi em produeix) el fet de viatjar en tren, i més encara quan són dates festives que s'haurien d'aprofitar per gaudir, enlloc de veure't obligat a assistir a interminables reunions em va fer entrar a la botiga de l'estació, i comprar ràpidament un llibre de butxaca.

Dic de butxaca, perquè n'és la classificació, tot i que el que em va acabar seduint, va ser un llibre de més de 600 pàgines: El origen perdido, de Matilde Asensi. Cercant-lo, m'adono que també hi ha la versió en català.

Es tracta d'una novel·la que enganxa.
Però a més, és una d'aquelles novel·les que t'ensenya. Que mentre llegeixes, no acabes d'identificar el què és real, del què és fictici. Una novel·la amb incomptables peus de pàgina referenciant dades concretes (el National Geographic del novembre de 2008, per exemple) i que et porta a viatjar per altres països (en aquest cas, principalment Bolívia) coneixent cultures passades i altres civilitzacions.

Fins a quin punt te'l pots creure o no...? Potser ni la pròpia autora ho sap, però jo, recomano aquesta lectura ràpida, àgil i entretinguda!
Disfruta-la, i si cal, te la puc deixar!

m'agrada

2010-12-15T08:43:00.000+01:00

i molt, el blog de la Cris!

A vegades actualitza sovint, d'altres no tant (i ja hi sóc jo per recordar-li... ) però el segueixo, i el recomano!!!!

Sobretot per les moralines!

Dia 1

2010-12-14T08:52:00.002+01:00

Una sèrie de dibuixos animats que sempre m'ha agradat, que sempre m'he mirat, han estat Els Simpson.

A mesura que ha passat el temps, i a mesura que aquesta sèrie ha agafat alta volada (quants anys deu fer que Antena 3 la programa cada dia, de dilluns a diumenge a les 2 del migdia?) n'han aparegut algunes de noves, que també volen fer crítica de la societat a partir d'exagerar situacions fins a extrems inimaginables (bé, inimaginables no, perquè algú ho ha hagut d'imaginar...)

La qüestió és que fa uns dies, el protagonista d'American Dad, l'Stan Smith s'enamorava del cantant d'un grup de música creient que era la seva ànima bessona ja que justament les lletres de les cançons que composava reflexaven tot allò que ell pensava.

Quantes vegades no hem relacionat alguna cançó amb la nostra pròpia vida?

Avui, la cançó més adient..

És ben curiós com algunes persones poden arribar a deixar una empremta tan forta en tan poc temps...

espaldamaceta, en acústic

2010-12-06T15:07:00.009+01:00

Després de marcar uns acords comença a explicar una anècdota:

- Em vaig enfadar amb un amic, perquè anàvem de festa i jo sóc abstemi...

Fa una petita pausa, i aprofita per fer un glop de cervesa. La té estratègicament situada al damunt de l'escenari i al costat de la cadira, que junt amb el piano n'és tota l'escenografia.

El públic, que fins aquest instant restava en silenci entona una rialla.

Un grup format per un personatge curiós, que entre la guitarra i el piano ofereix a una Jazz Cava de Vic plena a vessar, un concert que mentre avança va in crescendo.

Curiosament el propi cantautor afirma que pretenia ser un concert seriós. Afirmació que em costa prendre seriosment. El públic disfruta, s'ho passa bé. Es transmet energia, i tot és un. Hi ha col·laboració, hi ha participació. També del bàrman, que entra en escena per tocar el contrabaix. S'estableix un diàleg entre aquest i la guitarra que per mi, és el punt àlgid del concert en acústic.

Versiona les seves pròpies cancions. De cop canta sense paraules, tan sols amb la respiració. Altres instants escoltes lletres interessants i sorprenents, provoquen somriures. S'estableix un cànon amb el públic, que acaba sent el protagonista del mateix concert.

I l'acaba amb una frase contundent que de nou desdibuixa rialles d'entre el públic: Espaldamaceta, el nom del grup és una merda, però a mi me la suda.

la recepta del dia!

2010-12-05T13:51:00.003+01:00

Ingredients necessaris:
1 kg. de ganes
200 grams de somriure
5 amistats pel voltant
1 dutxa fresca (malgrat el fred)
1 litre d'optimisme
50 records genials

Instruccions:
1_ Obre els ulls de bon matí.
2_ Oblida't de tot, fins i tot dels somnis que has tingut.
3_ Comença el dia amb la dutxa fresca. Engega l'aixeta i que en surti el litre d'optimisme
4_ Ja vestida i fora la dutxa, que et vinguin en ment successivament els 50 records genials. Fes-ne, però, un ús responsable. Els 50 han de durar per tot el dia.
5_ Amb 1 kg. de ganes surt del pis i vés quedant amb les amistats que tens pel voltant.
6_ Utilitza els 200 grams de somriure, i entre algun dels records genials, gaudeix del dia amb bons amics.

reflexions personals post-electorals (2a part)

2010-11-30T09:09:00.013+01:00

Vaig en metro. Una mica capficada, no ho negaré.
Per la majoria és un dia més. No ho acabo d'entendre. Ens hi anava el futur.
Només sento una única conversa entre dues noies que comenten els resultats electorals del dia anterior. N'intento copsar alguna frase.

La patacada ha estat forta. Contundent. Estic tocada. És innegable.
Quines n'han estat les causes?

La irrupció de nous partits independentistes, potser?
Em fixo amb el què em queda prop de casa. N'és un motiu.
Rupit. Any 2006, Esquerra 30,48% dels vots. Any 2010, únicament un 8,03%. Solidaritat Catalana ens supera amb un 11,06%, i Reagrupament apareix amb un 3,02%.
Rupit és petit. Hi havia un total de 252 vots en joc. Però a l'engròs, a nivell comarcal, la cosa no ha estat gaire diferent. Solidaritat ha passat a ser la segona força a la comarca.

El seu programa però, es basava principalment en la proclamació unilateral de la Independència en treure 68 diputats.
I ara què? En té 4, de diputats. A què es dedicarà durant aquests 4 anys? Perquè poc més conec del seu programa electoral. De fet, entro a la seva pàgina web, i el busco. No el trobo.
Quin projecte ha votat aquesta gent?
Em temo que no hagi votat el Laporta, per haver portat el F.C. Barcelona a les portades de tot el món com un gran club. Però també em ve al cap el què ha sorgit després del seu mandat, malgrat no ho he seguit tampoc gaire. Com estan els comptes del club? Com ho estarien els de Catalunya, si n'arribés a ser President?

O potser ha estat degut a un mal govern?
En sento queixes. Però no estic segura de què es queixen.
En matèries de joventut s'ha tirat endavant una llei per ajudar els joves en l'emancipació juvenil, en la participació, s'han obert borses joves d'habitatge arreu del país, s'ha..
O en termes de llengua i cultura, hi ha hagut l'aprovació de la Llei del Cinema per tal que no seguís passant com fins ara, que més del 97% de les pel·lícules estaven subtitulades o doblades únicament en castellà. O també el Pacte Nacional de la Immigració per garantir que l'acollida dels nouvinguts es vehiculés des de l'administració en català. O...

I parlant-ne un dia amb una amiga em preguntava tota estranyada:
- però per què no ho expliqueu que heu fet tot això?
- ...! No ho expliquem? O no ens deixen explicar-ho?

És el segon tripartit que ens ha fet mal?
Sí! Molt mal! Però tampoc ho acabo d'entendre. Es va fer president José Montilla. Un fill d'andalusos que viu a Catalunya i que té nom i cognom en castellà. Sí, d'acord. Però un home que parla en català (més o menys bé, com jo parlo més o menys bé el castellà). Un home, que malgrat ser el representant català d'un partit espanyolista, ha votat les lleis que des d'Esquerra s'han impulsat durant aquests darrers 7 anys.

Hauria estat millor quedar-nos a l'oposició?
Potser sí, però no ho descarto ni ho confirmo.
Entenc l'estratègia que es va adoptar, i en valoro tot el què s'ha aconseguit durant aquests darrers 4 anys, que sense estar a govern no s'haguessin portat a terme.

O la gent esperava que es pactés amb CiU i es fes a Artur Mas president?
De fet, també molts vots que potser amb anterioritat havien dipositat la confiança a Esquerra, aquesta vegada s'han dirigit a CiU, oi?
Ningú recorda el pacte de precisament el mateix Mas amb Zapatero, i la retallada de l'Estatut, oi?
Ningú recorda ja, el cas Millet, amb els imputats de CiU? Tots els diners robats...
I si han passat d'Esquerra a Convergència... que és que no volen la Indpendència? Potser sí que és cert que hi ha una part de la militància de Convergència que és sobiranista, però també n'hi ha una part que no ho és. I el partit, no ho és.
Em ve també el cap recordar quan després d'haver guanyat les eleccions, davant de càmera Mas reconeix que són humils en reconèixer la victòria per més del doble respecte el segon (vaja humilitat), i com acaba encomanant-se a Déu perquè també l'ajudi una mica. Déu?

Naturalment també nosaltres ens hem d'emmirallar.
No seré il·lusa.
Buscar els errors comesos. Clar que n'hi ha.
Saber en què ens hem equivocat.
Però som gent valenta. I gent honesta.

Avui m'he llevat convençuda de seguir dia a dia, com ho he fet fins ara. També gràcies a la confiança que encara més de 200.000 persones ens fa.
Amb aquest i en aquest projecte, perquè estic també, segura que és el bo.
Perquè el futur que vol per aquest país, és el millor que podria tenir.
Diuen que mica en mica s'omple la pica. Com la dita, anirem pas a pas per assolir-ho.
I ho farem! Ho assolirem!

Uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos!

*PD. Naturalment, tot el què consta en l'escrit és només la meva simple opinió.
El meu punt de vista. I com sempre, també estic disposada a escoltar, i sobretot respectar, altres opinions i punts de vista.

reflexions personals post-electorals (1a part)

2010-11-29T08:46:00.000+01:00

Ahir vivíem un dia d'aquells que tothom té -o hauria de tenir- marcat a l'agenda. Per responsabilitat. Anar a les urnes per la llibertat.

I jo, ja durant tota la jornada anava fent les meves reflexions. El què vivia en cada instant.

El meu vot a 2/4 de 4 de la tarda feia assolir el 50% de participació a Rupit, i mentrestant, la presidenta de la Mesa em deia que estava encara dubitativa amb el seu vot.

Em recordava de la última vegada que havia fet aquell mateix recorregut per respondre a la pregunta sobre si creia que Catalunya havia de ser independent.
A la cita del 28F Rupit va assolir la màxima participació de tot el país amb un 71,73%, i amb una clara resposta afirmativa superant-ne el 90%.
Setmanes després, un periòdic comarcal preguntava als diferents alcaldes i alcaldesses si votarien afirmativament en el cas que es fes un referèndum d'Independència vinculant. El meu alcalde, de CiU, responia convençut que no.

A Barcelona ja, per seguir els resultats electorals en família.
En família clarament independentista.
La realitat semblava superar els pitjors pronòstics.
Uns mals resultats. Evident.
El vot independentista dividit va fer estralls en el parlament.
De 21, a 10. De 21, a 14.

El desànim i el nerviosisme quedava clar per les expressions de tots i totes.
Osonencs i osonenques d'aquella sala, alguns cardonins, seguíem també els resultats de casa via telefònica. Increïble.

Però tota una colla de valents i valentes vam compartir aquells moments. I en seguirem compartint molts, de moments.
La independència no té aturador, i malgrat trobar-nos amb entrebancs, seguirem lluitant!

Annit era preocupació. Avui al matí, són ganes de superació.
Els missatges d'ànim per les xarxes socials són evidents.
Les ganes de lluitar hi són presents. No som covards, som gent valenta.

Que la violència no ens prengui la independència!

2010-11-25T08:45:00.009+01:00

Penso en una societat justa.
Penso en una societat lliure.
Per a tots. Per a totes.
D'igual a igual.
Per ara, desgraciadament, no és més que un pensament. Que un desig. Que un somni.

Malauradament és un fet comú veure o sentir per les notícies que a tal lloc, o a tal altre, hi ha hagut un cas de violència de gènere. Que l'home ha matat la dona. Que un adolescent ha pegat a la seva jove parella. No cal anar gaire lluny a buscar-los. A Vic mateix, dos clars exemple ben recents.

Llegim la notícia, ens arronsem una mica, i seguim esmorzant. És un fet quotidià, del dia a dia. Malgrat la societat hagi avançat. Malgrat també dia a dia la gent estigui més conscienciada dels drets de les dones. Però per què cal dir els drets de les dones?

L'ideal seria dir el dret de les persones, oi?

D'igual a igual. Siguin dones, siguin homes, de raça blanca, de raça etiòpica, nascuts a Perú, nascuts a Igualada, catalanoparlants, castellanoparlants, homosexuals, heterosexuals, i un llarg etcètera, perquè tots, siguin com siguin, són persones. Som persones.

Persones que juntes formem la societat. I quin tipus de societat volem?

Una societat basada en el model patriarcal?
Una societat on l'home estigui per sobre de la dona? Per què?
Una societat on mentre la dona fregui els plats, ell es miri la tele tot prenent una cervesa?

No és aquest el model que jo vull, i per això ho recordo dia a dia.
Per això intento conscienciar la gent del meu entorn. Per això crec que el dia d'avui encara ha d'estar marcat en el calendari amb un cercle vermell, Dia Internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones. Per això també les JERC i Esquerra treballem. Perquè malgrat trobar-nos en plena campanya, demà sortim al carrer, a Vic, i reivindiquem el tipus de societat que volem.

Una breu performance sota el nom "No siguis el seu titella" per visualitzar el paper que juguen encara avui les dones en el sí d'algunes parelles. quines conseqüències pot comportar l'opció escollida; seguida d'una lectura de poemes.

Perquè malgrat no siguis tu a qui directament l'hi afecti, potser tens algú en el teu entorn que sí. I aquest algú et necessita!

Per eradicar qualsevol tipus de violència de gènere...
Que la violència no ens prengui la independència!

*Pots llegir un parell més d'articles interessants en aquest sentit. Un de la companya olotina Judit Ortigosa clicant aquí, i un altre del company de Cassà de la Selva, Pau Presas, sobre aquest altre enllaç! Així com també els diferents actes que es porten a terme arreu del territori i el manifest d'Esquerra i les JERC per a l'ocasió aquí!

pensant amb independència

2010-11-21T23:42:00.001+01:00

No. Al títol no hi ha cap falta ortogràfica tot i que podria semblar-ho.

No em refereixo a que penso en independència -que també, eh!-, sinó a això: a pensar amb independència.

Què vull dir? Que penso per mi mateixa. No penso segons els altres.

Per mi no hi ha dos bàndols: el dels bons i el dels dolents. No.
Hi ha persones. Persones que pensen. I que sovint, pensen diferent.
Mai es pot titllar una persona de bona o de dolenta per pensar diferent.

Potser alguna vegada m'han pres per manipulable.
Potser alguna vegada hi ha qui s'ha pensat que seria un gos faldós.

Doncs potser hi ha algú que s'ha equivocat.

records de diumenge

2010-11-14T19:20:00.006+01:00

Mentre el sol comença a desdibuixar suaus ombres, i el cel agafa un to vermellós, tu restes asseguda sobre aquella pesada taula de marbre blanc, que des de petita has vist al mateix lloc. Inamovible des de sempre.
No escoltes la conversa que s'esdevé al teu voltant.
Contemples el prat. Amb les vaques, que tranquil·les, esperen impacients que els obrin les portes cablejades a la seva llibertat. Llibertat sols per instants.

Pocs canvis observes en el porxo. Segueix com sempre.
La barana, de fusta ja emblanquinada, continua encara valenta, tot i estar lligada entre barrots per gruixuts cordons negres.
El terra, irregular, amb el gres vermellós de tota la vida i esquerdat per tots costats que provoca sovint més d'una ensopegada.
Aquella petita cadira, de vímet, on tots els cosins i cosines hem segut, hem jugat, i que penjada del sostre espera un nou torn de criatures.
Només les plantes i els cactus, aquells que tant t'agradaven i que sovint t'acabaves emportant a casa, han quedat en l'oblit.
Una renglera de tests que un al costat de l'altre aportava el to verdós, to de vida, sota la vella i ara trista barana.

Record que et recorda la iaia.

Ja fa massa que no hi és.
Ja fa massa que no disfruta d'aquests dinars, d'aquestes trobades que entaulats i divertits repassem de punta a punta la comarca. Les tietes, sempre escandaloses. Els tiets, que les miren i s'escandalitzen del xivarri que fan. Els cosins, les cosines, que riem.
Grans trobades, gran família.
I recordes també aquells instants de petita, que en el mateix lloc on et trobes ara et venia amagada de la mama per donar-te uns dinerons, i que tu, educada no agafaves. Sabies que era el que l'hi havies de dir, el que havies de fer. Per dins però, desitjaves amb ganes el contrari.

I mentre ho vius en la memòria, alguna paraula et fa parar altre cop l'atenció en la conversa que es dóna al teu voltant, i en repesques el fil. T'interessa.

breus apunts sobre política

2010-11-07T15:00:00.006+01:00

Recentment, i probablement perquè estem ja pràcticament en campanya, he sentit vàries vegades i provinent de diverses persones la frase de Joan Fuster "La política, o la fas o te la fan".

Una gran frase, i totalment certa l'agafis en el sentit que l'agafis.

Malauradament estem vivint un moment en què la gent creu menys en la política, i conseqüentment, en la democràcia. Des del meu punt de vista és un error.

És necessària gent que faci política, gent que dediqui hores de la seva vida en intentar millorar el benestar dels demés. L'existència de la política, per mi, és necessària.

De cop, però, comencen a aparèixer alguns partits increïbles: Hàmster per President.
Què significa això?
Entres a la seva web, i t'informes. En mires el programa. Reflexiones... i et repeteixes la pregunta: Què significa això?
I al final, la frase: "En Pere us escoltarà i farà tot el possible per fer-vos feliços a tots".
Sí, clar! I llegeixes totes les afirmacions que es fan amb els motius pels quals el hàmster, en Pere, segons veig, es presenta i apunta que ho farà igual o millor, que qualsevol dels polítics actuals.
Un hàmster.

A mi m'ofèn.

Potser cadascuna de les persones que està al darrere d'aquest partit -perquè si realment són tota una colla de hàmsters que s'han unit i han decidit presentar en Pere com a President de Catalunya, ja ens ho podem començar a plantejar...- podria dedicar-se a conèixer als milers de persones que treballen dia a dia.

Persones, com l'Edu que va deixar d'anar a Mèxic i a California per tal de complir amb la responsabilitat que havia adquirit a nivell polític; persones com l'Isaac, que no passa dia que no tingui quelcom a l'agenda per informar-se, treballar, i ajudar al seu entorn; persones com l'Eulàlia, que va amunt i avall, si cal, per treballar amb qui li demana sobre el tema de les consultes populars; persones com en Marc, que estava disposat a moltes coses, per tal de millorar el benestar dels vilatans del seu poble; persones com...

Hi ha moltes persones que dediquen esforços en política, perquè en el món de la política no només hi ha les cares visibles al capdavant d'un partit.
N'hi ha moltes d'altres.
Molt millors que un hàmster.

'accepto la gran aventura de ser jo'

2010-11-03T14:20:00.017+01:00

Em cau al damunt com una revelació.
Llegint tota distreta.
Em fa aturar la lectura.
Pensar-hi.

És evident que l'accepto aquesta gran aventura.
Si hi ha una cosa que tinc clara, és que sóc com sóc.

Sovint em diuen una mica freak, i és que reconec que tinc un humor un xic peculiar només entès per alguns -Déu els cria, ells s'ajunten!- , o que a vegades perdo la vergonya en moments en què d'altres més extrovertits s'amaguen darrere les primeres faldilles que troben...

Sovint m'adono que d'un gra d'arròs n'he fet una muntanya, i és que també en tinc un grapat, d'allò que se'n diu caràcter. El guardo sempre a la bossa, per si el necessito.

Sovint rectifico. I és que m'equivoco. Però també pregunto, per saber més. Per saber més de tot de coses: la vida, la lògica, els amics...

Perquè sovint els amics i amigues em troben. És fàcil trobar-me, i explicar-me. Perquè escolto. I ajudo. Si puc. No sempre, puc.

També sovint penso. I observo. L'entorn. I la gent. Tinc valors. Són sagrats.
Valors per valorar la gent. Valors per valorar-me a mi.

Perquè sí. Un tastet, de mi mateixa.
Perquè sí. Perquè accepto la gran aventura de ser jo.

de nit

2010-10-29T08:47:00.008+02:00

L'habitació començava a il·luminar-se tènuament amb els tímids raigs de sol que entraven a través de les persianes.

Les dues noies, encara mig endormiscades, conversaven de forma suau i tranquil·la.
Recordaven la nit anterior, com havien hagut de córrer a pujar al cotxe aparcat prop de l'aparcament d'aquell hospital abandonat. Fantasmes hi habitaven, segons deien.

De sobte, una de les dues se'n recordava, i li contava a l'altra que havia passat un xic de fred durant la nit. Els peus, glaçats. S'havia despertat a les 5 de la matinada, dins el llit, amb jaqueta i la bossa creuada, disposada ja a explorar l'illa. Naturalment s'ho havia tret, i havia retornat dins el llit per dormir l'últim son.

Res no deuria haver passat, li deia l'altra. Qualsevol moviment estrany, l'hagués sentit. Dormien plegades en una mateixa habitació. Una porta oberta, de seguida fa xivarri.

Baixaven a esmorzar, ben tranquil·les, i parlaven animàdament amb els pares de l'amic Albert. Ells, en canvi, no havien passat massa bona nit. Cap a les 4 de la matinada s'havia disparat l'alarma, estrident i forta, ressonant per tota la casa. També per l'habitació d'elles. Amb certa por, ell, havia començat a baixar les escales, mentre ella, del telèfon estant, cridava als companys de les alarmes.

Ho havien mirat tot. No havien trobat res. Tampoc ningú amagat. Cap finestra oberta. Cap porta oberta. Cap moviment enlloc.

No s'explicaven què havia passat...

negror

2010-09-26T15:26:00.013+02:00

La lluna, que tan sols feia uns instants es dibuixava perfecte i brillant enmig del cel, ara amb prou feines s'intuïa amagada rere la intensa boira.

Dues joves, a les fosques, s'endinsaven convençudes dins la negror del bosc.

Un peu una mica més xop, sense adonar-se'n, per la humitat del bassal.

Converses íntimes entre frondosa vegetació en un camí d'arena, fang i roques.

Fressa tímida. D'esquelles. Vaques remugant, confoses talment per a autèntics fantasmes.

Com en una pel·lícula de terror.
Una caminada, fantàstica.

petits favors

2010-09-23T08:49:00.000+02:00

ÒRIA: Albert, que m'has trucat?
ALBERT: Sí...
ÒRIA: I doncs? Ja heu tornat de viatge?
ALBERT: Ui sí. Ja vam tornar..! Diumenge!
ÒRIA: hahahaha! Així abans d'ahir!
ALBERT: Bé... sí... abans d'ahir.
ÒRIA: I què volies?
ALBERT: Res, que el meu pare et volia fer una pregunta..
ÒRIA: Ai... El teu pare?
ALBERT: Sí... és que sap que ets una fantàstica dissenyadora d'interiors, i et volia preguntar com ha de distribuïr la cuina!

Aproximàdament seria així l'inici de conversa telefònica que vam tenir un amic i jo, aquest passat dimarts. A casa seva es volen renovar la cuina, i em va fer un truc. Som amics, i és un favor que estic encantada de fer-los. Amb els plànols sobre la taula, veuré què se m'acut.

Tinc un altre amic que està fent reformes a una masia. També amb ell vam estar parlant d'algunes coses. Tot i que aquest, no seguirà gaire els meus consells...

Fa uns mesos, amb una altra amiga -informàtica- ens miràvem com ordenar l'espai d'un pis que té ganes de canviar. Envans, parets, portes i més.

Justament a aquesta amiga, per ser informàtica, els petits favors li abunden encara més...
- Ostres, és que no sé perquè, però no se m'engega l'ordinador!
- Que em podries mirar per què no funciona?
- Que me'l pots formatejar?
- Crec que té un virus. Me'l pots eliminar?

Sovint són tonteries, però tonteries que comporten estones de dedicació (a vegades més, a vegades menys). Són petits favors.

Però parlem-ne. Què és un favor? Segons la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, ho podríem definir com a:

Allò que concedim a algú per la nostra voluntat envers ell.

Per la nostra voluntat...
És evident que quan t'ho demanen sempre els pots dir que no. I sovint, també ho diuen (potser per gentilesa, potser no!). Però és lleig dir que no.

I és curiós, perquè a vegades, qui més et pot demanar un favor, és aquella persona que menys ho fa. Massa sovint són aquells a qui no veus el pèl durant mesos i mesos, que apareixen un dia, i no et pregunten com estàs, directament et pregunten si els pots fer un favor.

I tot plegat em recorda la pel·lícula Cadena de favors, que no he vist, però que sí n'he sentit a parlar. Com canviar el món, a base de petits favors...
Perquè en el fons, la societat a la que hem d'aspirar (com a mínim jo), és aquella en la que ens ajudem els uns als altres. Però tots i totes.

Resumint: que no s'hi val a ser amic només per interessos.
L'amistat, des del meu punt de vista, és d'anada i tornada; i avui per tu, demà per mi.

CANINO

2010-09-22T08:20:00.001+02:00

La pantalla es queda a les fosques. La sala, en silenci.
Ningú es pot creure que s'ha acabat, però és el què tothom està pensant.

Genial.

L'adjectiu que em ve al cap pensant en la pel·lícula que estrenava la nova temporada del Cine Club de Vic ahir és aquest: genial.

I una mica freak, perquè no dir-ho. Imagino que has d'ésser una mica conscient del què vas a veure. Jo, d'alguna manera o altra, n'era. Sempre que en tinc l'oportunitat, els dimarts faig una escapada al Cine Nou per veure una tipologia de film diferent, menys comercial al què estem acostumats. I de fet, no és la primera (ni l'última) vegada que n'escric.

Canino és una pel·lícula sorprenent. Del primer a l'últim minut et fa reflexionar, pensar, imaginar.
Reflexionar en les llibertats personals. Pensar en les convencions socials. Imaginar com deu ser viure en una societat que et prohibeix conèixer la realitat. Tot i que... quina és ben bé la realitat? El film no deixa de ser una pinzellada al mite de la caverna de Plató.

Uns pares aïllen totalment els seus fills per protegir-los del món que hi ha darrere la porta de casa seva, però fins a quin punt els protegeixen?

Des de la butaca observes davant teu algunes escenes totalment grotesques, tant, que arriben a l'absurd, i et provoquen fins i tot una rialla. Te la provoquen perquè saps que és ficció, que no és la vida real.
Però llavors surts del cine. Reflexiones. Penses que en aquests mateixos instants hi ha societats que com a la pel·lícula, no tenen lliure accés a la informació, que igual que al film, no poden utilitzar el telèfon, ciutats on tampoc està permès pensar.

I et deixa un regust amarg.

(Enllaço l'explicació d'un significat que he trobat per la xarxa que surt a la pel·lícula)

14 anys aparcat!

2010-09-21T15:16:00.005+02:00

Entrada breu i ràpida al blog; i és que ahir el comentàvem amb un company.
Penjo un anunci que està molt bé. De fet, no només aquest, sinó la sèrie de 3 que han fet els publicistes de la Renault.

És enginyós, divertit, crida l'atenció (en aquest cas concret, fins i tot la veu del xicot hi queda que ni pintada!)... Per mi, un fantàstic anunci que em va despertar la curiositat!

deu negrets

2010-09-15T07:52:00.004+02:00

Avui no tenia pensat escriure res, no estava inspirada, però ha sigut el google qui m'hi ha animat.
Sí sí, de veres. Havia de fer una recerca, i m'he trobat amb una curiosa imatge (una d'aquelles amb les que ens sorprèn, com a mínim a mi, de tant en tant el buscador per excel·lència).

En clicar-hi al damunt he descobert de què es tractava. Avui fa justament 120 anys del naixement d'Àgatha Christie.

Quantes lectures a la matinada m'ha proporcionat al llarg de la meva -curta, per ara- vida aquesta magnífica autora.
Quantes vegades he intentat endevinar, endebades, qui era el misteriós assassí...
I en canvi el simpàtic Hercule Poirot, o en altres casos, l'entrenyable Miss Marple, de forma sorprenent sempre en treien l'entrallat.

Fa dies que no em planto davant la meva discreta biblioteca, i n'agafo una de les seves
novel·les plenes d'intriga. Reconec que necessitaria estona per decidir quina em rellegeixo de nou. Durant una època, incansablement comprava els seus llibres (sí! comprava, i compro... sóc de la vella escola, i m'agrada tenir els llibres a casa)

Potser... potser sí! Deu negrets!

mirades

2010-09-05T11:53:00.001+02:00

Mirades senzilles i sense complicacions

Una simple mirada pot significar tant...!
Hi ha molts tipus de mirades, però el què em va fer decidir fa uns dies d'escriure sobre aquest tema va ser la fotografia que acompanya aquest escrit, així com la frase que una gran amiga hi va dir.

Mirades senzilles i sense complicacions

La fotografia es va realitzar fa cosa d'un mes a Senegal. Segurament en un entorn molt més difícil a aquell a què estem nosaltres acostumats. Segurament amb un futur poc prometedor. Però segurament sense l'estrés que aquí vivim, sense les presses, sense complicar-se massa amb allò que no importa...

Mirades senzilles i sense complicacions

I com deia, una mirada pot significar molt, i pot importar encara més. Ja ho deien els Lax'n'busto...

no hi ets (no hi sóc)

2010-08-30T13:42:00.005+02:00

Para l'orella.
Escolta.

Silenci.

No, no. No sona res. Segueix el silenci. Sense bateria, el mòbil no funciona. Sense bateria, no hi ets. No hi ets per ningú més que pels que tens al voltant.

Desconnecta.

No diguis res. No parlis. No escoltis. No pensis. No facis res.
Però alhora viu. No et preocupis. Gaudeix. Viu. Riu. Somriu.

Perquè quan carreguis la bateria, tot canviarà, tot es complicarà...

la teoria dels 6 graus de separació!

2010-08-24T11:12:00.008+02:00

Saps en Marc, aquell que havia estudiat amb la Cris a Girona... sí, la Cris que també coneix la Sònia, que és l'ex d'en David, i que juntes havien coincidit també amb la Marta, que és la germana d'en Gerard... sí? Doncs aquest en Marc, resulta que també es coneix amb l'Edu, aquell que vaig conèixer el novembre passat a través d'en Dani, i també a en Grau, que no fa gaire que conec, però que és molt amic d'en David!
[NOTA: tot l'escrit d'aquest paràgraf és real]

La teoria dels 6 graus deu partir, crec, d'uns fonaments o arguments similars al què he escrit en aquest darrer paràgraf. És la teoria que tota persona del món està relacionada amb qualsevol altra, únicament a través de 6 graus.

6 graus? 5 persones pel mig.

Me la van explicar no fa gaire, com a molt un mes, i ja n'he sentit a parlar diverses vegades.
Avui n'he fet una mica de recerca, i em trobo un altre blog amb varis links que en parla.
La veritat és que en un primer moment em va xocar pensar que per exemple en Hu Jintao (el president xinès, de qui n'he trobat el nom a través del ciberespai) i jo, tinguem com a molt, 5 persones entremig; és a dir, que un conegut meu, deu conèixer un noi o una noia, que coneix a un altre noi o noia, que té algun tipus de relació amb un home o dona, que alhora és també conegut seu i d'en Hu Jintao. Curiós, no?

Però a mesura que han passat els dies, donant-hi un parell de voltes, ho he vist més clar, més fàcil. Només cal fer una ullada al facebook. En el meu cas, en el meu propi facebook i als meus propis amics. Provar amb 5 amistats a l'atzar, i observar quines amistats en comú hi tinc. De sobte, et trobes amb alguna sorpresa i penses interiorment: de què es deuen conèixer en Marc i l'Edu?

A principis d'any ens va passar amb una coneguda de Barcelona una situació també curiosa. A través del facebook la vaig veure etiquetada a ella i a la seva germana en un àlbum fotogràfic de cap d'any... i hi vaig entrar. Resultava que aquest àlbum l'havia fet una meva companya i amiga de la universitat, que és de l'Ametlla de Mar. A la vegada però, aquesta noia de Barcelona va veure unes fotos del meu cap d'any, on sortia jo amb una amiga de Perafita. Li va resultar familiar la seva cara, i li va preguntar a una amiga seva de Perafita...
Així que si no ens coneguessim, entre ella i jo hi hauria 3 graus de separació en el cas de Perafita, i 2 graus en el cas de la noia de l'Ametlla de Mar.

Si en el fons, sempre s'ha dit que el món és un mocador, i amb les xarxes socials cada dia es fa més evident!

persones que marquen..

2010-08-21T17:18:00.010+02:00

... i no com a les vaques!!
(gran intervenció tot esmorzant aquest passat divendres a una cafeteria del centre de Girona)

La veritat és que per mi és molt important envoltar-se de persones que valguin la pena. D'amics i amigues.

Aquesta darrera setmana ha estat intensa. L'he compartit amb unes persones fantàstiques. Però sobretot vull fer referència a una.
Una que m'ha demostrat moltes coses darrerament (i que pel contrari, crec que jo no he fet). I una que ha fet grans esforços per arribar a mi (malgrat no és fàcil!) , una que em coneix (i ho va demostrar davant de 40 persones), i malgrat dir el què va dir en aquell moment, i precisament arran del què va dir, m'ha anat demostrant dia rere dia, durant aquests últims 7, que també deixo una forta marca en la seva persona.

Segurament no se'n va adonar, però inconscientment em va dir molt, i en el moment menys pensat (mentre el desafiava aparcant jo la furgoneta..). Tampoc per les paraules exactes que va dir, sinó per tot allò que significaven.

Deu ser difícil encaixar les peces del que escric, com si es tractés d'un trencaclosques, però ajuntant-les, aquest trencaclosques es converteix en una molt gran amistat.

[pd. en persona, si cal, t'explico a què em refereixo, que també escrivint sóc complicada d'entendre! ;) ]

nen dels 80...

2010-08-07T10:40:00.006+02:00

Avui és una data d'aquelles que no puc evitar recordar.
N'hi ha vàries. I sense l'ajuda del facebook!
Algunes són felices: dates de naixements i aniversaris d'amics i amigues, fins i tot de nebots de companys i amics.
D'altres són trascendentals: la fi d'etapes. L'últim dia que...

Però la d'avui és una data trista. És el 2n aniversari del dia que ens va dir adéu. És l'aniversari del dia que sense saber-ho, ens deixava sense la seva alegria i vitalitat, l'energia que portava sempre a sobre. Aquell somriure màgic.

Ell era del 83, i com que just ahir me la van recomanar... la penjo per recordar-lo..

Tancat! Tot ben tancat!

2010-08-01T13:14:00.014+02:00

Et toca fer una trucada:

- Laia, carinyo, vaig tard, ho sé... però és que a més tinc un problema!!!!

Per variar, tot el dia has anat una mica a contratemps!
L'has començat pensant que tenies tot el temps del món per fer-ho tot, i de sobte t'has adonat que havies de començar a anar amb presses per poder arribar i complir, i és més, fins i tot havies de fer canvis de plans d'última hora!

Al súper hi has hagut d'anar a un altre lloc, per no haver de fer volta i endarrerir-ho encara una mica més tot. Has comprat el sopar, tal com havies quedat amb els amics. I just després has anat a fer la birra com teníeu previst.

T'has aixecat tard del bar (bé, de la cadira del bar), més tard del que tenies previst. De fet, ja hauries d'haver arribat. I sorpresa! El pàrquing del súper és tancat. El teu cotxe, també. I clar, sense el sopar!

I tu, estàs allà! Sense cotxe. (Més ben dit, amb el cotxe molt a prop, però sense poder-hi accedir) i et toca fer una trucada:
- Laia, carinyo, vaig tard, ho sé... però és que a més tinc un problema!!!! No tenim sopar! I m'hauries de venir a buscar... i crec que m'hauré de quedar a dormir a casa teva...!

sempre canviant

2010-07-28T07:58:00.002+02:00

Tot i que dia a dia es canvia, hi ha moments a la vida que marquen uns inicis i uns finals d'etapa.
Fa un parell de dies una molt gran amiga em deia que d'aquest moment de la vida me'n recordaria sempre. Segurament tenia raó. Un àmbit no espera que l'altre estigui resolt per entrar també en canvi. La vida personal, laboral, política... hi ha moments en què tot es complica!

La política...
En quin moment estem? En quin moment ens trobem? Es precipiten coses, fets, actes, dia rere dia. I en quin sentit van?
Estic perplexa.
Després d'una ja pronosticada retallada de l'Estatut de Catalunya (i ja en van.. quantes?) per part del Tribunal Constitucional, centenars de milers de persones es mobilitzen per Barcelona i surten al carrer en la manifestació (probablement) més gran de la història del país. S'avança. O és només una impressió? Demostrem a les espanyes que som nosaltres. I punt. Nosaltres decidim.

Però és evident que ho hem de fer plegats. I d'això, curiosament, tothom n'és conscient, paradoxalment però, l'independentisme està més fragmentat que mai. En som conscients d'això? Cada dia apareixen nous partits, noves coalicions, nous personatges.. (personatges...!)

El passat dijous vaig assistir a la presentació per part de López Tena al bar La Terra de Vic per explicar què era, d'on i per què havia sorgit Solidaritat Catalana (l'actual). Sempre és bo estar informat, escoltar (escoltar és molt important!), intentar comprendre...
La idea de Solidaritat Catalana no és dolenta. En el fons buscar la força de tots plegats. Però des del meu punt de vista no és en aquest punt que s'ha de buscar, en el moment de crear una nova coalició de partits abans d'unes eleccions. Les decisions es prenen des del Parlament, i és en el Parlament on s'ha de sumar. Sumar per decidir. Però alhora, sent sincera, no me l'acabo de creure probablement per qui la presenta.
Quan la resposta que dóna López Tena a una pregunta que li adrecen és "benvinguts els oportunistes per la independència" evidentment per mi perd tota credibilitat. I que el públic assistent li aplaudeixi aquesta resposta...
M'aixeco de la cadira i me'n vaig.

El 10 de juliol em creia que estàvem al final d'una etapa: l'autonomista; i em creia que molt aviat en començaríem una de nova: la de l'Estat Propi.

Els fets que s'han anat succeïnt des d'aquell dia, malgrat les enquestes diguin que qui votaria sí a la independència en un referèndum independentista ratlla la majoria, m'allunyen de nou d'aquest canvi de cicle. Potser no serà per l'assoliment de la desitjada Independència, doncs, que me'n recordaré d'aquesta etapa!

fent cua...

2010-07-26T08:47:00.001+02:00

Crec que a ningú li agrada massa haver de fer cues.
És curiós, per això, el què suscita pensar en haver de fer una cua, i que a més comporta que són estones perdudes.

Bé, potser no del tot!
Ara em ve al cap que tinc dos amics que porten uns 5 anys sortint junts i es van conèixer tot fent una cua.
I em ve al cap també recordar totes les estones que havia rigut amb un altre amic (molt de la broma) tornant de Barcelona amb cotxe i enmig d'alguna conversa parlant sobre les cues; ell afirmava que sempre n'hi havia algun que s'hi afegia sense saber de què anava la cosa sota la frase:
- hi deuen donar alguna cosa aquí..!

Però el què m'ha fet escriure aquesta entrada al blog, sobre les cues, és la tarda d'ahir.
Com la típica dominguera que surt de la ciutat de cap de setmana, vaig anar a la platja. I com una immensa majoria de vigatans i vigatanes, a Platja d'Aro.
Tornant vam tenir un enriolat viatge.

T'has preguntat mai, qui és el primer de la cua? És a dir, el qui anant amb cotxe fa la cua! Deu ser el típic que escolta per la ràdio el noticiari del trànsit:
- (veu des de l'helicòpter, en to radiofònic): L'AP7 està totalment col·lapsada! A partir de l'altura de Martorell hi ha aproximàdament uns 30 kms. de retencions direcció Barcelona. Els cotxes no avancen. Per ara, per això, no tenim notícia que hi hagi hagut cap accident. Seguirem informant.

I el tio deu flipar. Es deu pensar que l'enganyen! Deu pensar..:
- (ment del primer de la cua): Ai que estrany, és justament on estic jo, i no trobo ni un cotxe.. Es deuen haver equivocat.

I el tio, tan feliç! (i els 29,9 kms. de cua restants, maleïnt-lo!)

visió de país!

2010-07-08T08:32:00.006+02:00

Fa uns dies, concretament el 22 de juny a la nit, i coincidint amb la regeneració de La Flama del Canigó, símbol d'unitat dels Països Catalans, vaig anar a fer el cim. Vaig patir fred (molt fred!), però també vaig gaudir (molt!) de l'ambient que s'hi viu, de la convivència amb tot de gent que creu en Països Catalans, també gent de la Catalunya Nord, que a voltes costa entendre'ls, però que canten Els Segadors amb sentiment, vaig admirar-me de la quantitat de gent que fa grans travesses per portar la flama arreu (cada cas que vas coneixent mentre fas un cafè és de més sacrifici!). Indubtablement, un munt de gent (a les 12 de la nit devíem ser més de 200 persones dalt del cim... i un cim precisament no molt pla...) que està convençuda de la seva realitat.

És real que jo sóc catalana!

També vaig passar un cap de setmana a Mallorca. Voltant l'illa per aquí i per allà. Molt ben acollida pels companys i companyes mallorquines. Mallorquines, però catalanes. Catalanes que ho senten. Que ho saben. Que ho viuen.

És real que també són catalans!

Segurament per mi és més fàcil ser-ho.. el meu entorn hi és propici! A les illes, a la Catalunya Nord, al País Valencià, (a l'Alguer!).. les coses són més difícils! Les coses són com són, només cal mirar resultats electorals, escoltar notícies, escoltar autèntiques barbaritats... i precisament per això no ens en podem oblidar!!! No podem perdre una part de nosaltres mateixos perquè és sinònim a perdre la pròpia realitat!!!!!

L'Esperança, l'Anna, en Xiscu, la Maria, en Mateu, la Maria, l'Ulisses... són com jo; però viuen una mica més lluny!

El proper dissabte hi ha una manifestació! Important! Molt important!
Important perquè afecta a una part del nostre país, perquè ens retallen la dignitat. Però és important no oblidar que no volem seguir la via autonomista, és una realitat esbiaixada de casa nostra.
Jo ho tinc claríssim: Països Catalans.

Pensant en ses illes!

2010-06-10T08:20:00.009+02:00

Recordo que era un dijous. Mitja tarda de mitjans de maig. El sol ja es deixava sentir a la pell.
Una noia feia un tomb pels carrers de la metròpoli restant uns instants encantada davant d'un aparador, observant unes sabates. La temptació era gran. I va entrar.

Un cop fet tot el ritual de mides, colors, provatures, dubtes i decisions, a la caixa ja pagant se li va acudir una pregunta, que immediatament va deixar anar a la dependenta:
- Que creus que les puc portar sense calces, aquestes sabates?

La cara de la dependenta va ser un poema, i a l'instant, la noia es va adonar del perquè!

A ses illes (Balears i Pitiüses) la paraula calces fa referència a mitges, derivant d'un significat coincident amb el del principat, però que a l'actualitat ja està més aviat en desús (les calces de vellut!), i en canvi, s'ha utilitzat més amb el significat de calcetes (el femení de calçotets!?).

I pensant en ses illes, que aviat aniré a fer-hi una visita, ahir em va trucar una illenca de Bunyola, que em va dir:
- Que ets n'òria?
I clar.. la resposta va ser sí..!

i si pogués viure molt lluny d'aquí?

2010-06-09T07:23:00.003+02:00

Fent política!

2010-06-08T08:53:00.003+02:00

Segur que més d'una, de dues i de tres vegades has sentit aquella frase que ja es podria qualificar com a tòpic (fals) sobre els polítics:
- És que són tots uns aprofitats, uns farsants, mentiders, persones que només es mouen per interessos personals, uns apoltronats... (o qualsevol adjectiu negatiu i despectiu que et pugui venir al cap!)

Res més fals que això! Mai es pot generalitzar, mai es pot englobar tota la classe política dins d'un mateix sac. No hi crec jo, en les generalitzacions. En canvi en el que sí que crec és en la bondat i les ganes de treballar de moltes i moltes persones que ho fan voluntàriament.

Aquest passat dissabte vaig estar parlant amb dues persones que em van fer marxar d'on em trobava contenta d'haver format part d'aquest món. Engrescada. Dues persones, que s'hi dediquen -i a consciència- perquè volen, i amb un únic objectiu de fer la vida una mica més fàcil a d'altres.

Hores i hores que perden (i aquest perden és relatiu) de les seves vides, per tal que d'altres les puguin viure millor! Persones que en ment tenen millorar les coses, canviar el món, escoltar i treballar conjuntament, persones que pretenen millorar les condicions de vida. I ho intenten!

Persones que es dediquen a fer política. Uns aprofitats? Uns farsants? Uns mentiders? Uns apoltronats? Ja dic jo que no!

uns bons pits?

2010-05-26T08:40:00.003+02:00

Saps quan veus una cosa, i et quedes glaçada? Doncs ahir, jo!
Un anunci de Corporación Dermoestética em va indignar!
Una promoció brutal perquè les noies en fer 18 anys s'operin els pits per sentir-se més bé!

Que potser tenir uns bons pits els solucionarà la vida?
Que potser tenir uns bons pits els canviarà el seu entorn i tot serà més fàcil i bonic?
Que potser tenir uns bons pits els comportarà pujar d'estatus social, que els caiguin els bitllets a cabassos, els proporcionarà un pis (o casa!) on viure i amb piscina, els comportarà la felicitat absoluta i els farà augmentar d'intel·ligència per convertir-se en directores de grans multinacionals?

Sóc conscient que ho plantejo de forma molt bèstia, però repeteixo, em va indignar. En l'anunci en qüestió sortia una noia afirmant que just en fer 18 anys s'havia operat i augmentat els pits, i que des de llavors se sentia molt millor (mentre passaven tot d'imatges mostrant el seu pronunciat escot).

Probablement tenir uns bons pits et fa pujar l'autoestima, i més en una societat com l'actual, en què totes i cadascuna de les noies, segurament ha sentit algun comentari (sinó molts, o millor dit masses!) provinents de nois esmentant els pits d'aquella o de l'altra per la seva voluminositat, afalagant-los i potser fins i tot idolatrant-los.

Jo no me n'amago, tinc poc pit. De fet, no cal que me n'amagui perquè és evident. Potser el que no és tan evident és que tinc l'autoestima baixa (fa uns dies una noia em comentava que sempre m'havia cregut molt segura de mi mateixa. Com s'equivocava!) Però no m'operaré per tenir uns pits més grans. No em faria sentir millor. Segurament tot el contrari. Jo seguiria sent la mateixa, pensant el mateix, i la meva vida poc canviaria per tenir uns pits més grans i millors (millors?).

És una reflexió important pensar si realment una noia amb l'autoestima baixa, ho és per culpa d'uns pits petits. Si només és per això, endavant, que s'operi! Si a partir d'aquesta operació serà feliç, els meus ànims i el meu suport total! Però bé, en quina societat vivim més materialista i superficial que una persona hagi d'estar acomplexada per tenir els pits petits...

Per què si la persona té l'autoestima baixa, s'opera, i després tot segueix igual...? Des del meu punt de vista crec que ella seguirà sent la mateixa (el que deia abans), i segurament la seva vida seguirà igual, amb la única diferència d'uns pits més grans, i una autoestima probablement més baixa...

espontani, lliure i feliç!

2010-05-25T14:05:00.001+02:00

Podria parlar de moltes coses segons el títol.. moltes!
Però penso només en una, i que pot sorprendre: en un pentinat de cabells!

Un diumenge assolellat, i en plena natura. Una cadira de jardí, al bosc. Dues criatures, felices (amb 3 anys, qui no!). Gossos, rondant i acabats de banyar (no en una bassa massa neta!). Un caball blanc, també un de marró. Ciclistes, d'excursió per Rupit. Unes tisores, que no tallaven! ...i un tallat de cabells...
... espontani, com pocs!
... lliure, com cap!
... feliç, sorgit del moment!

Ah, i de franc!

I'm not there!

2010-05-04T08:40:00.001+02:00

Sempre és bo anar-te'n a dormir tot somrient.
El passat dimarts ho vaig fer, i tot plegat, per una situació un pèl còmica. De fet, ja té relació una cosa amb l'altra.

Amb unes amigues vam anar a cine, a veure la pel·lícula que es projectava com cada dimarts, des del cicle de Cine Club Vic.
No ens n'havíem llegit la sinopsi. Només sabíem que es deia I'm not there!
I convençudes de veure un gran film, ens vam apalancar a les butaques. Després de 2 hores i mitja davant d'una gran pantalla, on no trobes (ni trobeu!) cap argument lògic, cap fil conductor, cap mena de sentit... les butaques se't comencen a fer incòmodes.

El final que no arriba, les parpelles que et cauen -i de fa estona-, els subtítols que et costen ja de veure... i tot plegat per sortir del cine, i que mentre esperes que una companya surti del bany, se't creuï per davant un conegut (bastant entès en temes de culturilla), i tu, que no en deixes passar ni una li diguis:
- Quina peli més estranya...!
i ell et respongui:
- Sí.. això dels 6 personatges diferents, però que realment siguin les facetes d'un mateix..

I ho entens tot!

El proper cop (avui), els deures ja estan fets i la sinopsi llegida!

Cap de setmana [+] independentista!

2010-04-25T22:04:00.008+02:00

Evidentment tots els caps de setmana són independentistes, i no només els caps de setmana; però aquest ho ha estat especialment.

Iniciant-lo un divendres després d'una jornada festiva i amb un sentiment especialment catalanista com ho era la pròpia Diada de Sant Jordi, vaig agafar l'autobús direcció Girona, ciutat on em passaven a recollir per poder-nos arribar a Castelló d'Empúries i assistir al concert que hi feien Els Pets, inici de gira del nou disc Fràgil i principalment com a acte principal en suport de les consultes sobre l'Autodeterminació d'avui mateix, 25 d'abril, organitzat per la plataforma Alt Empordà Decideix.

Sense que s'hagués acabat la festa a la recent estrenada sala polivalent de Castelló, agafàvem els cotxes, i en ruta passant per Figueres, Girona i Breda, ens arribàvem a Barcelona. Uns quants més, puntuals; a les 7 del matí situats als corresponents seients del tren.
Un viatge interessant. Divertit. Curiós. I és que sense haver dormit, no sé pas si teníem son!
Un viatge així, de 3 horetes, amb tot de grans companys més o menys coneguts, dóna per molt.

Ja a València vàries coses. Retrobada amb els companys i companyes de JERPV. Il·lusionats perquè també anem al sud del nostre país, animats perquè som molts qui creiem en els Països Catalans, contents perquè aquest cop no eren ells i elles qui s'havien de llevar d'hora. I inici del Consell Nacional de les JERC. Un parell d'horetes, dinar. A la tarda, concentració de molta (molta!) gent per donar el tret de sortida a la manifestació que commemora la Batalla d'Almansa 303 anys després. Sota el lema Els valencians no som espanyols les JERC reivindicàvem el dret a la llibertat, el dret a la Independència.

Enmig de crits, controlàvem el rellotge. Un altre tren, aquest cop de tornada, apunt de sortir. De nou entre els seients i el bar, 3 horetes (ja més cansats) d'anècdota. Però com que tot just
estàvem a dissabte, i encara quedava molt cap de setmana, fent una parada a Cerdanyola, Vidreres. A viure una estona de Destaca't, el concurs que s'organitza des de JERC Comarques Gironines. Vaig votar pels Van Damme, ripollesos engrescats, els últims que van tocar.

I avui mateix, diumenge 25 d'abril, ha tingut lloc la 3a onada de consultes sobiranistes. Fent una ullada al cap de setmana respiro ambient independentista, noto ganes de viure des de casa, com a casa, i sent de casa. He coincidit amb un munt de gent, que com jo, pensa en Països Catalans. Però del que més segura estic encara, és que no he coincidit, amb encara un munt més gran de gent, que com jo, pensa en Països Catalans.

una lectura?

2010-04-23T08:23:00.002+02:00

És un dia, el d'avui, propici per recomanar alguna lectura, oi?
Doncs ho faré, oi tant! Recomano la lectura del meu blog!
¬¬

Realment penso en un, per mi, molt bon llibre. Un, que em va enganxar. De principi a fi.
Si el vaig comprar un dimarts, el dimecres l'havia acabat.

Once minutos, de Paulo Coelho.
Narra la història d'una prostituta. Narra les relacions des del punt de vista, d'una prostituta. Les relacions personals, les relacions amoroses, les relacions sexuals. Explora, en el fons, la naturalesa humana. Et fa prendre consciència de moltes coses. Del valor i la importància que tenen les altres persones. Siguin d'on siguin, siguin com siguin, pensin com pensin, hagin viscut les adversitats que hagin viscut.. però persones. Molt similars. De fet, en la majoria d'aspectes i pensaments, em considero molt similar a la prostituta de la novela.

Em sorprenc de trobar a la xarxa el llibre digitalitzat, però si algú té ganes de llegir-lo en paper, només ha de fer que demanar-m'ho i li deixo encantada!

el poble sota el barret de fum

2010-04-22T08:52:00.005+02:00

És el Dia de la Terra.
La capçalera del buscador del google d'avui també en fa referència!
Jo me'n vaig enterar ahir per casualitat mentre sonava de fons una cançó, una cançó que precisament fa referència a la terra en la que vivim, i al pas del temps, com la fa canviar, una cançó que em crida l'atenció cada cop que la sento, pel to, pel ritme, pel què diu...

El poble sota el barret de fum

[...]

Quan passeu per l'autopista
que va paral·lela al mar
si és de nit alceu la vista,
veureu un cel roig i clar
i trobareu a prop de la ferum
el poble sota...
sota el barret de fum.

[...]

Només espero, demà poder-la escoltar en directe!

una nit d'inspiració!

2010-04-18T16:00:00.009+02:00

A mitja nit em feia (i feia) una pregunta:

que és que potser la meva ment funciona com aquells dos pèsols que es fumen un porro?

Era una pregunta resultat d'una nit completa, plena d'inspiració -bastant freak, perquè no dir-ho!-.

Es començava a albirar la fi d'un gran concert amb la participació de 3 grups potents, 2 de locals, Intifada, actuant amb energia, preparats, amb un guió i una coreografia estudiada, i amb el detall d'una indumentària singular i cridanera; i Mimmisikous, per mi coneguts ja d'abans, grup integrat només per membres de gènere masculí (sí.. un detall amb el que em vaig fixar), que transmetien molta força i ritme amb les ganes que ells mateixos hi posaven -es notava que ho vivien-; amb un tercer grup provinent de Montcada, La Pegatina, que ja n'he parlat amb anterioritat aquí i aquí, i que avui encara segueixen despertant en mi una gran energia i vitalitat; quan una amiga va anomenar les paraules màgiques que ho van desencadenar tot, les paraules màgiques que cada any, durant la vesprada del 5 de gener, Melchor pronuncia des del balcó de l'Ajuntament de Vic: a la dormitare!.

Ho vaig entendre tot. És una gran falàcia. Els reis mags, els reis d'Orient, no es dediquen a anar casa per casa a recompensar els infants que s'han portat bé durant l'any, amb tot de regals i llaminadures, deixant pel contrari carbó als demés entremaliats.

Els reis mags estan jugant al geocaching!!!!!

I segur que algú es preguntarà com m'atreveixo a fer aquesta afirmació tan contundent. Doncs responent a simples preguntes...

Per què els reis no porten regals als nens i nenes de Somàlia, o de segons quins països subdesenvolupats? Que potser allà hi ha la concentració més alta d'infants gamberros? I aquests, no es mereixen doncs, el carbó? Per què no el reben, eh, el carbó?
Com s'ho fan per localitzar les cases i xemeneies de tanta gent amb exactitud, per poder-ho deixar tot en una mateixa nit?

Doncs és molt senzill.

Responent a la primera pregunta, cito un punt bàsic de la normativa del geocaching "Si vols, pots emportar-te algun dels seus objectes, però deixa a canvi alguna cosa pels que segueixen el joc." És a dir, els reis només porten regals a aquelles cases on els han deixat quelcom preparat: una copeta de cava, un got de llet, unes galetes, o... I precisament segons el què els han deixat, fan l'intercanvi, i hi porten o bé regals, o bé carbó, o bé...

Pensant en la segona pregunta, la resposta és encara més senzilla. Per poder jugar al geocaching, és necessari tenir un GPS, el qual et dóna les coordenades exactes on has d'anar. De quina forma més ràpida podrien els reis localitzar les cases i les xemeneies amb tanta exactitud, si no fos per l'ús d'un GPS que et localitza via satèl·lit les coordenades?

En fi.. que algun dia s'havia de dir la veritat sobre els Reis Mags d'Orient, i aquest dia ha arribat!

Tinc tantes coses a explicar...!

2010-04-16T11:55:00.005+02:00

Tinc tantes curiositats, tantes idees; i a més de diferent índole!
Algunes coses sobre el moment actual (ja sigui personal, ja sigui formant part d'una societat complexa, o bé a nivell polític, etc), d'altres pensant en ambigüitats del món real, diferències relatives (no deixa de ser estrany aquest concepte), i encara d'altres sense massa sentit (com els recents geocaching o dancemoobs!!! tot i que... sí que tenen sentit).

Tants mots que m'aniria bé deixar plasmats en un escrit..., però el dia a dia se'm menja el temps, i les obligacions i responsabilitats no em deixen escriure!
En fi.. potser serà un altre dia!

Presenciant una DanceMob!

2010-03-28T14:44:00.012+02:00

Com si fos l'espia de l'espia, m'he presentat al lloc indicat, a l'hora indicada. Però sense que ningú més ho sabés. O puntualitzant, sense que ningú sabés que jo ho sabia, i que m'hi dirigia. Allà, sense que ningú dels que "s'amagaven" ho sabés, n'espiava les converses i comentaris.

Per pura casualitat, ahir me'n vaig enterar. Una vuitantena de persones estaven convocades aquest cap de setmana, en diferents moments i llocs, a concentrar-se enmig del carrer, i posar-se a ballar una coreografia ja assajada.

Cada vegada el món és més global. Iniciatives que comencen en un indret es repeteixen una vegada i una altra (de diferent forma i en diferents versions), i es transmeten arreu del planeta. Fa uns dies parlava del geocaching. Avui parlo de les DanceMobs (es podria interpretar com a acció sorpresa). Buscant al youtube fàcilment se'n poden trobar de realitzades a molts llocs diferents entre ells (un centre comercial de Barcelona, el metro de Madrid, un parc a Londres, etc.). Aquest cap de setmana, coincidint amb el Mercat del Ram, ha sigut el torn de Vic.

Mira!

El meu veí Totoro!

2010-03-23T13:58:00.009+01:00

M'he pres la llibertat d'acabar de traduïr-ne el títol.
La pel·lícula en qüestió és japonesa, la vaig veure en versió original subtitulada (al castellà!), així que no tindria cap sentit que en parlés amb el títol castellà.
Es tracta de la pel·lícula que projectaven el passat dimarts al CineClub de Vic.

Crec que en arribar a casa em vaig adormir esbossant un somriure amb els llavis. És curiós, perquè érem una quarantena llarga d'adults -si més no, d'aparença- veient una pel·lícula d'animació, i penso també que la majoria vam sortir del cine pensant el mateix, que volíem un Totoro al nostre costat. Més d'un i d'una, a mi, m'ho va dir.

La veritat és que seria fantàstic. Un amic gegant i simpàtic com ell, amb qui descansar sobre la seva enorme i suau panxa, amb qui volar, viatjar, descobrir... Bé, millor mirar la pel·lícula!

De tant en tant deu ser bo mirar-se el món des d'una perspectiva més infantil, des d'una mirada d'un infant, una mirada que, passats els anys (i amb algunes responsabilitats a sobre), hem perdut. Aprendríem a viure més bé, millor! Així que.. començo aplicant-m'ho jo!

Totoroooooo!

I per l'agenda d'avui... La teta asustada! (Crec que aquest cop no és tan infantil...)

Avui! Per demà tenir l'ahir!

2010-03-16T08:48:00.001+01:00

En el fons es tracta de viure l'avui perquè demà pugui tenir l'ahir, oi?
Parlant ahir d'un viatge que faran unes amistats a Mallorca, avui anant amb bus he recordat el meu propi viatge a Mallorca...

...un viatge d'amistat i de comiats. De vivències i de platja. De mimos, petons i abraçades. De robatoris; a dues bandes. D'espuma, alcohol i morats. De rialles. De grans rialles. De jocs. D'intimitat. De sol i de festa. De dormir i descansar. De salts d'un balcó a l'altre. De fotos i de Barça. De bicis, de canals. D'ensaimades. D'amics. D'amors. De grans amics. De grans amors.

ps. la imatge és de l'estada a Salou. Però pràcticament podria servir igual! Quants records, també!

descobrint el gran joc de pistes!

2010-03-14T15:38:00.004+01:00

Era negra nit. Sortíem d'un interessant concert organitzat conjuntament des del VicJove i el VicDones, amb la col·laboració del Mas de Bigues. Cantant te n'aDONES. Un xic nervioses, situades ja al bell mig de la plaça Major. Comptant. Dubtant. Mirant. Dialogant. Quina n'era la resposta?
El dia següent. Encara més nervioses a l'hora acordada. Era l'hora de la veritat. Era l'hora de descobrir-ho. Una estranya resposta, però la més factible. Massa lluny?
Algunes voltes, però semblava que ens hi acostàvem.
Quina sensació més màgica en entreveure-ho finalment. Ja ho teníem. Ho havíem trobat. Aleshores, ja estàvem les dues enganxades.
Com va dir recordant l'eslògan d'aquell anunci: cuándo haces pop, ya no hay stop. No hi ha marxa enrere.

El títol d'aquesta entrada també podria ser "fent el freak pel món", o bé "en busca del tupper perdut", o simplement "el geoamagatall".

La veritat és que estic emocionada. Des d'ahir a la tarda, que vaig aconseguir trobar el primer geoamagatall que tinc un neguit al cos que em tempta a anar-ne a buscar algun altre ara mateix.

La sensació posterior: de satisfacció. La sensació extraordinària de marcar-te un objectiu -objectiu estrany, perquè no dir-ho-, i aconseguir-lo. I no és maco això?

Però explicaré una mica de què va, per tots aquells geomuggles que com jo fa una setmana, no hagin encara descobert aquest món paral·lel.

El geocaching, o traduït al català com a geoamagatall -tot i que a la viquipèdia ho trobo com a geocerca- és un gran joc de pistes "secret" que milions de persones de tot el món realitzen dia a dia. A qualsevol lloc hi ha un petit tresor amagat. A Rupit i els seus entorns mateix, n'he trobat ja uns quants per fer. Sentint-me un xic com una investigadora, aniré a descobrir el món!

A la imatge, el tupper trobat! Amb els petits tresors i el llibre de registre. Aquests dies n'he parlat amb vàries persones, animant-les a participar-hi. Ho extenc a tothom, benvinguts al món del geocaching!

em trucaven, i reia!

2010-03-12T08:23:00.005+01:00

Ahir al vespre va ésser divertit...
veia que em sonava (millor dit, em vibrava) el telèfon, me'n mirava la pantalla, i era algun familiar, que em trucava!

És curiós! Em posava a riure!
En despenjar la majoria em deien el mateix -és avui, oi?- amb cert to d'intriga a la veu!

La resposta era clara, la millor de les meves rialles, i un sí taxatiu.
Ahir era Santa Òria! Sí, sí.. Òria!

Els tiets, cosins, pares, familiars propers... són els que porten més temps dient-me Glòria, i d'ençà d'un dinar familiar de fa un mig any que intenten acostumar-se a la nova nomenclatura (per dir-ho d'alguna manera!). Aquell dia tothom es va anotar quan era el sant (robant-li una mica el protagonisme a la tieta Isabel... que l'11 de març ella fa anys; clar que ella l'11 de setembre li va robar el protagonisme a en Marc, casant-se, ja que ell va néixer... XD)

Ara... el que m'ha fet més gràcia, el missatge que he llegit aquest matí en despertar-me:

Moltes felicitats, Òria, sort que he posat la data a un sudoku, ja me'n descuidava! Ho sento, és la falta de "costum" FELICITATS!

Com li agrada fer sudokus a la Montse...

ps. la veritat és que de cristiana jo, no gaire, però de celebrar coses, tant com puc... així que...

Fent camí cap a la Igualtat d'oportunitats

2010-03-08T08:35:00.001+01:00

És un dia estrany! Què celebrem? Res! No celebrem res!
El Dia Internacional de les Dones no és un dia en el què s'hagi de celebrar res, més aviat tot el contrari; és un dia on es commemora una lluita encara existent per assolir la igualtat d'oportunitats entre homes i dones.
Evidentment som diferents, evidentment pensem diferent, evidentment existeixen diferències ben plausibles entre uns i altres, però aquestes diferències no són motiu perquè a nivell laboral, per posar un exemple, els homes tinguin certs avantatges; no és motiu, perquè a nivell domèstic, ells puguin restar al sofà, mentre les dones netegem, cuinem i posem rentadores; no és motiu perquè fent el mateix, ells cobrin més que elles i a més, tinguin més facilitats per assolir càrrecs directius.

Fa uns dies vaig escriure un article d'opinió sobre aquest tema, perquè realment és un tema que és present en el dia a dia de cadascú de nosaltres, i que només amb la suma de cadascun i cadascuna de nosaltres podrem aconseguir canviar.

Penso també en la campanya que iniciem justament avui les JERC, i crec en el lema, que m'agrada: Anem per feina, trenquem barreres!

S'ha acabat!

2010-02-09T20:56:00.003+01:00

No serveix de res mirar enrere, no serveix de res tancar els ulls i recordar dies passats. Moments més feliços.
El què vivim és el present i l'important és el futur.
I arriba el dia que decideixes obrir els ulls ben oberts, ser conscient de l'entorn i acceptar la realitat.

Inevitablement penses en la mítica cançó dels pets..

and the winner is...

2010-02-06T13:29:00.006+01:00

Estic contenta. Acabo de formar part d'un jurat de 6 persones per escollir la foto guanyadora del "1r Certàmen Fotogràfic Ryanair bitllets per 15 euros".
Pot semblar una tonteria, però per mi ha estat important que em demanessin d'exercir aquesta (fantàstica) tasca. Imagino que per totes aquelles coses que es valoren però no es diuen, i que a través de petits detalls (com aquest) et recorden que existeixes també per ells: l'amistat, el compromís, el criteri (o no, eh!)?

Després ha arribat la part més difícil: decidir quina era per mi la millor fotografia, així com les 4 següents. 10 imatges han entrat a concurs. Totes molt xules, captant instants i moments concrets. Buscant contrastos, reflectint una realitat diferent, observant paisatges, fixant la mirada en quelcom que pot ser important.

Important -si més no- per qui ho veu: una posta de sol, una parada d'esclops, una persona descansant, una làmpada penjant en la foscor, una porta característica marcada per un joc d'ombres, o un arbre en un tancat (per citar-ne alguns exemples).

Els interessats, ara ja ho saben. Pel meu gust, la foto guanyadora és la que adjunto a l'entrada. No en puc escriure l'autoria, perquè no la sé, però confio que l'afortunat o afortunada, m'ho dirà ben aviat!

opinions de Vic...

2010-01-26T16:43:00.007+01:00

La legalitat i la lògica no sempre van agafades de la mà.

Cito una frase del company Joan Ballana que trobo molt encertada. Segurament més en alguns temes que en d'altres.

Ara penso en la immigració i en el debat que s'ha obert darrerament a la ciutat de Vic, a la resta de país, i -des del meu punt de vista- a l'estranger i més enllà.

No m'havia atrevit a opinar massa sobre el tema; bàsicament perquè sóc una persona que si d'un tema no en sap, no en parla. Aquest era el cas de la mesura que l'Ajuntament de Vic pretenia posar en marxa.

Ahir vaig assistir a una sessió informativa per treure'n una mica l'entrellat. És evident que n'he llegit informació als mitjans de comunicació, però sovint, l'únic que aconsegueixen aquests, és liar-lo un xic més, aquest entrellat. Segurament abans que aquest debat arribés a tals extrems, cadascú se n'hauria d'haver informat un punt més, i parlat un punt menys. Vàries persones estan disposades a explicar-se, sempre i quan hi hagi algú disposat a escoltar-les.

I com que a mig escriure això, fent una pausa, he visitat un blog amic, em remeto a ell, i ho acabo aquí...

six months

2010-01-19T17:18:00.004+01:00

Aquests 6 mesos podrien ser moltes coses. En podria explicar unes quantes. Malgrat el que podria indicar el seu nom, he fet (o intentat fer) més aviat tot el contrari. Com llavors em va dir un amic, ara (i des de llavors) formo part d'aquelles estadístiques de ninotets que surten als diaris i a les revistes, i és que avui, després de 6 mesos, segueixo a l'atur. Ho he confirmat (sí.. et fan confirmar el subsidi d'atur, com si no fos suficient haver-lo de patir! Bé, patir i no patir, que sóc sincera.. fins ara no he patit gaire!)

El problema arriba quan comences a veure que l'hortizó s'acaba. Que els mesos amb aquest subsidi (de fet, a partir d'avui mateix, ja en pateixo una reducció i cobro una miqueta menys) arribaran a la seva fi, perquè jo, després d'haver cotitzat els anys que ho he fet, em toquen només 10 mesos remunerats. I després d'aquests mesos, què? Busca't la vida, que de fet, és ja el què has d'estar fent!

Així que jo, de moment, seguiré cobrant l'atur, fins que aquest s'acabi, o fins que comenci a treballar! Demà, per exemple, tinc una entrevista de feina! I fa uns dies, una amiga m'enviava un correu electrònic amb l'oferta de la meva feina ideal (o com a mínim, els requisits que demanaven s'ajustaven a allò que he estudiat, i demanaven domini de programes que (més o menys, alguns més, i alguns menys) domino!)

Gent, que hi hagi sort!

moon

2010-01-13T23:16:00.008+01:00

Ahir vaig anar a veure una pel·lícula que em va calar. Més que per la imatge i per l'actor, o per la pròpia música, pel rerefons i pel què significava. Per tot allò que se'n podia extreure.

Per molt llunyà que pogués semblar tot a l'actualitat, per molt increïble, tot plegat no deixava de ser una situació versemblant. Realment amb els diferents avenços que ha patit la ciència darrerament, no m'estranyaria que en un futur no massa llunyà el plantejament de la pel·lícula, la utilització de les persones (o la persona) per part d'una empresa amb l'únic objectiu que l'econòmic, oblidant-se que primer de tot és persona, acabés fent-se realitat.
Curiós per això, d'observar en la pel·lícula com una màquina acaba sentint més que algun humà.

Moon és una pel·lícula de ciència ficció de l'any 2009 dirigida per Duncan Jones. Durant el passat Festival de Sitges va ser guardonada amb 4 premis, d'entre els quals el de millor pel·lícula. Ahir la projectaven al Cine Nou de Vic. Com ja he dit alguna vegada en aquest blog, sovint segueixo la programació del Cine Club Vic. Parlant amb franquesa, surt més bé de preu que el cine normal i les pel·lícules que programen són bones. Realment. Fa uns dies, a més, llegia la notícia que aquesta nova temporada aposten per films estrenats recentment en els circuits cineastes. No deixa de ser una notícia fantàstica. Tot i que la setmana que ve fan Psicosis (algú s'apunta?) que nova nova -concretament de l'any 1960- no és!

A continuació, el tràiler oficial de Moon. Si en teniu oportunitat, la meva recomanació és que no us la perdeu!

les mans

2010-01-12T11:30:00.004+01:00

Reposant.
Quietes, però intranquil·les.
Amb un bolígraf, segurament un xic nervioses, per tenir una sortida.
Fent gargots.

Darrerament tinc uns fixació estranya amb algunes mans.
M'hi fixo, les observo.
Veig el moviment sinuós mentre es parla, i que esdevé més brusc en certes ocasions.
M'interesso pel què escriuen, fins i tot pel què dibuixen quan la conversa avorreix...

història estranya (1)

2010-01-05T16:50:00.002+01:00

La pols s'acumulava en aquell racó. Cada dia un xic més. Realment s'hi amuntegava. Era inevitable veure-hi el pas del temps, les marques que cadascú havia deixat segons la quantitat que se n'hi trobava i que es podia observar escandalosament a través del vidre.

Es va sentir un cop de porta amb aires de tristesa, i ja era segur: a partir d'aquell moment s'hi continuaria acumulant dia rere dia. Fins i tot damunt d'aquell sobre que algú havia descuidat sobre la taula.

A l'interior una carta.

Potser la de la victòria. Potser la de la derrota final.

Probablement aquella que tantes vegades havia fet servir per guanyar la partida de poker que sovint jugaven en aquell vel local. Probablment aquella mateixa que tants problemes li havia ocasionat, portant-li la policia a trepitjar-li els talons. L'Às de Cors.

marina

2009-12-30T13:09:00.003+01:00

'Només recordem allò que mai no ha passat...'

És una frase que em va quedar marcada de Marina, llibre escrit per Carlos Ruiz Zafón que em rellegia per segon cop una d'aquelles nits que sabia que no aconseguiria dormir. El vaig acabar d'una tirada. Tard. Força tard!

En podria parlar més, podria citar-ne més frases intel·ligents. Va ésser un regal de deu fer un parell d'anys, molt encertat! M'encanta llegir, m'hi puc passar hores i hores, sense adonar-me que han passat hores i hores.
I n'escric precisament avui (de fet amb un dia de retard), perquè ahir la Marina feia 30 anys! Ara que estarem més aprop, però que les circumstàncies ens deixen igual de lluny entre Vic i Barcelona, a la inversa, per molts i molts anys!

un cop llegit "com ensorrar la cultura", de woody allen!

2009-12-09T17:46:00.012+01:00

Qui em coneix més o menys sap per on va el meu humor. Suposo que el podria definir com a peculiar. Sovint la meva ment se'n va un pèl més enllà per tenir alguna sortida que sovint només jo entenc (però que a mi em fa gràcia, tu..). Total, que per casualitat la setmana passada, al centre cívic de la Serra de Sanferm, on la Laura n'és responsable (una gran responsable), vaig descobrir un tresor entre els prestatges. Un llibre que tan sols fullejant-lo em va provocar riures i riures! No ho vaig poder evitar i me'l vaig endur (amb el consentiment de la Laura, està clar!)
M'ha encantat! Clar que també és d'un humor peculiar, com aquell de...
- Vols un acudit verd i ràpid?
- Una granota amb moto!
Bé, en deixo alguns fragments a sota, per si algú en vol fer un tastet. Per cert, el més recomanable (segons el meu gust), el d' "Una memòria dels anys vint", que se'n pot llegir una petita part segons els últims fragments copiats.

Les famílies de la Màfia no consisteixen en una dona i fills que sempre van a llocs com el circ o de pícnics. En realitat són grups d'homes bastant seriosos que troben la joia més gran de la seva vida veient quant de temps certa gent pot estar amb el cap ficat en el riu East abans de començar a borbollejar.

Hom m'ha preguntat si m'adonava de les implicacions morals del que estava fent. Com vaig dir al tribunal de Nuremberg, jo no sabia que Hitler fos un nazi. La veritat és que durant anys vaig creure que ell treballava per a la companyia de telèfons. Quan finalment vaig descobrir el monstre que era, ja era massa tard per fer-hi res, perquè havia donat paga i senyal per a uns mobles. Una vegada, cap al final de la guerra, vaig considerar la idea d'afluixar la tovallola del coll del Führer i permetre que alguns pèls diminuts li baixessin per l'esquena, però al darrer minut em van fallar els nervis.

II. Dialècitca escatològica com a mitjà per combatre el zòster
Podem dir que l'univers consisteix en una substància i, aquesta substància, l'anomenarem "àtoms", o bé l'anomenarem "mònades". Demòcrit en deia àtoms, Leibniz en deia mònades. Afortunadament, els dos homes no es van conèixer mai o hi hauria hagut una discussió molt avorrida. Aquestes "partícules" van ser posades en moviment per alguna causa o principi subjacent, o potser alguna cosa va caure en algun lloc. El fet és que és massa tard per fer-hi res ara, llevat possiblement de menjar força peix cru.

Les noves matemàtiques: La matemàtica tradicional ha esdevingut antiquada recentment arran del descobriment que durant anys hem estat escrivint el numeral cinc al revés. Això ha portat a una reavaluació del fet de comptar com a mètode per arribar d'u a deu. S'ensenyen als estudiants conceptes avançats de l'àlgebra booleana i equacions abans insolubles es resolen mitjançant amenaces de represàlia.

Mentre converso amb aquesta dona, es converteix en una coberteria de plata de vint-i-quatre peces. Em poso histèric de riure, fins que de cop la rialla es converteix en plor i més tard en una infecció d'orella seriosa. L'habitació està inundada d'una lluor radiant i veig una figura centellejant apropar-se sobre un cavall blanc. És el meu callista, i caic a terra amb sentiments de culpabilitat.

Jo estava treballant en el que creia que seria una gran novel·la americana, però la tipografia era massa petita i no la vaig poder acabar.
A les tardes, Gertrude Stein i jo acostumàvem a anar a la caça d'antiguitats per les tendes locals, recordo haver-li preguntat una vegada si creia que m'havia de convertir en un escriptor. D'aquella manera tan típicament críptica que ens tenia a tots encantats, va dir: "No". Vaig suposar que això volia dir sí i l'endemà vaig anar a Itàlia.
[...]
Picasso estava llavors començant el que després s'havia de conèixer com el seu "període blau", però Gertrude Stein i jo vam prendre el cafè amb ell, i per tant el va començar deu minuts més tard.
[...]
Recordo una tarda que estàvem asseguts en un alegre bar del sud de França amb els peus còmodament repenjats sobre tamborets al nord de França, quan Gertrude Stein va dir: "Tinc nàusees". Picasso va trobar això molt divertit i Matisse i jo vam creure que es tractava d'una suggerència per anar a Àfrica.
[...]
i Dalí va decidir fer una exposició individual, la qual cosa va fer, i va ser un gran èxit, ja que s'hi va presentar un sol home i fou un alegre i excel·lent hivern francès.
Recordo una nit que Scott Fitzerald i la seva muller van tornar a casa de la seva festa de la Nit de Cap d'Any. Era l'abril.

"Com ensorrar la cultura". Woody Allen

*A la fotografia es pot observar la meva amiga Laura amb un somriure d'orella a orella, amb el llibre en qüestió a les mans, en el centre cívic de la Serra de Sanferm.

creus en l'horòscop?

2009-12-04T18:57:00.005+01:00

Doncs això, hi creus en l'horòscop? A mi el dimecres em deia això:

L'inici de noves etapes passa per liquidar els assumptes pendents. Potser les circumstàncies exigeixen que tanquis alguna cosa.

No sé si hi acabo de creure o no, però sempre mel's llegeixo!

I sempre hi ha qui fa la pregunta més típica i tòpica entorn a aquest tema:
-però tu creus que tots els qui siguin peixos com tu, els passaràs exactament el mateix?

Evidentment la resposta és clara. Però també és clar que aquells qui l'escriuen, l'horòscop, ho redacten utilitzant frases força ambigües que es poden adaptar a múltiples situacions.

Jo el dimecres m'hi faig veure reflectida. Aquell dia intentava decidir coses, coses que n'implicaven unes quantes altres, i que segurament, també exigien tancar-ne unes altres!

Ahir me'l vaig tornar a llegir, el del dia. En algun terme de la meva vida el podia aplicar. El d'avui també. I això que cada dia l'he llegit a un diari, periòdic, o revista diferent...

ps. en posar-me que les circumstàncies potser exigien que tanqués alguna cosa, vaig tancar la porta de casa...

pànic, anàlisi i programació!

2009-11-30T12:04:00.007+01:00

Curiós el títol per l'entrada, probablement també una mica exagerat. Però aquestes reaccions me les ha provocat la imatge lateral aquest mateix matí!

He anat a esmorzar i no he pogut pagar. Quan ja era massa tard (bàsicament perquè ja havia consumit) m'he adonat buscant i regirant per dins de la bossa que no tenia la cartera!

Pànic! Un altre cop no pot ser. Per Patum, per Música Viva de Vic, i ara també, després del Barça-Madrid?

Anàlisi! On? Com? Quan? Després del partit vaig pagar al bar, per tant a les 9 del vespre encara la tenia. A continuació què? On pot ser en aquest precís moment! Si jo fos cartera.. on m'amagaria?

Programació! Si no la trobo, què cal fer? Primer de tot, anul·lar targetes (els del banc al final em coneixeran...!), nova documentació, targeta del pàrquing de Rupit...
Quina feinada!

Però després del partit, després de pujar al cotxe, anant per la carretera, vaig veure un altre cop els cartells del SÍ a la Independència editats per les JERC. Es mereixien també una foto. Donem un parell de voltes a la glorieta (sí, glorieta) i traient la càmera de la bossa, clic! i foto.

Efectivament, després d'un parell de trucades, confirmat. La cartera estava al cotxe. Amb les presses (anàvem junts amb un altre cotxe -i amb la seva ocupant- que no devia entendre perquè donàvem tantes voltes i ens paràvem allà al mig) la suposició és que en treure la càmera em va caure la cartera. Quin alleujament! De moment res d'anul·lar targetes, res de nova documentació i res de targeta del pàrquing de Rupit.

Però bé, subliminalment el missatge també és clar, oi? El 13 de desembre, tu que pots (jo no puc) vota SÍ a la Independència!

Avui, 25N

2009-11-25T10:38:00.008+01:00

Avui és una data important marcada al calendari, tot i que estic segura que molta gent no sap de quina es tracta. Fins i tot n'hi ha alguns que hi fan broma -és un dia d'aquests femenins, no?-.

Imagino que fins que no es pateix directament no s'hi dóna la importància suficient. El 25 de novembre, el Dia Internacional de la no-violència vers les dones. Fins que un o una no té un cas pròxim pensa que això queda molt lluny, que en la societat en la que un o una viu, amb l'educació rebuda, amb els companys i companyes, amics i amigues que té... que això no és possible.

Però jo mateixa em sorprenia dilluns llegint a El 9 Nou que...

"El Ripollès detecta un fort augment de violència de gènere entre els joves.
Aquest 2009 s'han assistit 40 casos i la franja d'edat on se'n detecten més és la de 18 a 30 anys"

Esmaperduda! (que diria en Nil)

Tot i que fa uns dies que tinc en ment una amiga. La situació que està vivint. Insults? No calen...
A ell no el conec gaire, però.. la ràbia pot fer canviar molt les persones. Convé no allunyar-se, convé tenir amics i amigues pròxims que t'ajudin, però per això també és necessari ajudar.
Tots i totes podem ser culpables d'una desgràcia. I les desgràcies no sempre estan lluny, a vegades s'apropen sense veure-les venir.

Aquests dies es fan actes arreu commemorant aquesta data (des d'Esquerra, des de la regidoria de Dones de Vic amb la Gràcia Ferrer al capdavant, també des de les JERC arreu del territori), i és important! Però és més important encara fer costat a qui ho necessita, des de l'àmbit més pròxim. En alguns casos, però, precisament a causa de la pròpia violència masclista (sigui física o psíquica) s'acaba per no tenir ningú pròxim. Des de Vic, des de la ja esmentada regidoria portada per Esquerra s'ofereix un servei per aquests casos, i precisament demà al matí, a les 11 s'inaugura el nou local en substitució del Punt Dona, el VIC Dones (al carrer Mestre Garriga).

*La imatge, la d'un cartell de campanya que es va portar a terme des de la secció local de Vic de les JERC, de finals del 2007 a mitjan del 2008 -i per cert, la de la foto sóc jo-.

paraules (2)

2009-11-23T12:56:00.010+01:00

Has reflexionat mai sobre el significat de les paraules?

La mateixa paraula paraula.
Vol dir moltes coses. I segons de què l'acompanyes, encara agafa més significats. Tenir paraula, paraula de Déu, paraula clau, paraules grosses, prendre la paraula, deixar a algú amb la paraula a la boca..

Fins arribar al punt que dir tantes vegades la paraula paraula acaba per fer-ne perdre tot sentit. No t'ha passat mai?

Realment m'acostumo a agafar les paraules al peu de la lletra.
Dissabte a la nit una amiga m'ho deia: "és que no se't pot dir re, perquè de seguida ho gires al revés"
Evidentment la meva resposta va ésser dir-li: "er"

És cert, m'agrada girar la truita (XD), m'agrada buscar els tres peus al gat (XD), m'agrada arribar al sentit més pur de la pròpia paraula per fer-ne un acudit.
Però també m'agrada escoltar les persones per saber què estan dient. Per entendre què estan explicant. No solament sentir-les. Escoltar cada paraula, i amb ella, el significat pur de cada frase.

No recordava el què.. però sabia que feia un temps també havia escrit sobre paraules...

tensió, emoció, i felicitat!

2009-11-01T21:29:00.005+01:00

Emoció. Neguit. Dubte. Amb els pèls de punta i amb l'ai al cor.

El sol, enlluernant encara la plaça, i Els capgrossos de Mataró d'un 7è pis trontollant. Totes les mirades fixes en un sol punt; millor dit, en varis punts: els dosos i els tresos. Pobres, tremolen sens parar. L'acotxador i l'anxeneta no s'arronsen; malgrat tot segueixen pujant. Instants després, ambdós situats, el braç menut corona el cim. 4 de 9 amb folre carregat. La plaça, sencera, esclata amb forts aplaudiments, i fins alguna llàgrima s'escapa.

Encara a força altura, i el moviment no es detura. Tot, inestable. Hi posen pit i collons. I baixen. Tots. Un a un. Una a una. Totes les peces del trencaclosques dónen el màxim, treballen conjuntament. Sense caure. El descarreguen.

La plaça es desferma d'alegria. Els capgrossos no s'ho creuen.
Ho celebren.
Un moment tens.
I un moment feliç.

Una bona jornada castellera avui, durant la Diada de Tots Sants a Vilafranca del Penedès.

* A la imatge, el castell que han carregat (i si no recordo malament també descarregat) a la següent ronda els mateixos Capgrossos de Mataró. Es visualitza l'instant en què situen l'anxeneta perquè després del castell, coroni també l'agulla.

felicitat

2009-10-28T16:23:00.000+01:00

Divendres passat la felicitat tenia una imatge, la Cris!
Irradiava felicitat per tots costats, i a més, la contagiava. Ella i en Marc van començar una nova etapa a les seves vides: un nou inici conjunt que espero que els perduri sempre com ho han viscut fins ara.

Els dies anteriors a la boda recordava moments que havia viscut amb ella! Una gran amiga que sempre reia... segur que trobaria un d'aquells videos grabat a les tantes de la matinada, on a mig fer un treball, la Cris no podia parar de riure!!!
O el dia que pràcticament xoca a les escales d'Eina amb en Jon Arbuckle, de qui precisament estàvem parlant (és que teníem un professor clavat, clavat a ell!)
Inoblidable també el viatge a Brussel·les, amb les floretes, les sabates de princesa i les mil aventures que hi vam viure!

De fet, la Cris sempre ha estat la imatge de la felicitat! Fins i tot quan estava estressada, quan no tenia temps d'acabar els treballs, quan ens inventàvem un gua (el troc) com a emblema del nostre grup en els treballs d'interdisciplinars... sempre reia! Feliç!

I ara, més que mai! Des d'aquí una gran abraçada a l'altra punta del món (ara deuen ser per Los Ángeles, de viatge...) convençuda que ens retrobarem i RIUREM a la tornada!

Saber fer riure!

2009-10-19T10:20:00.008+02:00

"Veure treballar Lluís Jutglar, Peyu, és un gust."

Ho llegeixo a la versió en paper d'El 9 nou d'avui. Coincideixo.

M'agrada molt riure, m'agrada que em fassin riure. A la més mínima em poso a plorar (de riure, s'entén). Per això sóc una habitual del City Arms, on cada dimecres que no juga el Barça hi fan monòlegs (i en el cas que aquesta conjunció passi, els traslladen a dimarts!).

Saber fer riure no és fàcil. La majoria de monologuistes -en la meva opinió- van a buscar el riure fàcil a través d'algunes grolleries, alguns insults, alguns acudits suats o macabres, etc. No dic que no es rigui, al contrari. Jo mateixa el passat dimecres vaig riure molt. Però sense ser un humor intel·ligent, ni massa estudiat... simplement un monologuista que des de petit li ha agradat fer el pallasso, i espontàniament, a través d'imitacions o d'altres, fa riure la gent.

Dissabte va ésser un cas totalment diferent. En Peyu és un crac. Vaig riure pràcticament tota l'estona, eixugant-me els ulls plens de llàgrimes. Un monòleg perfectament estructurat amb un argument i un fil conductor estudiat del principi al final. Fugint dels monòlegs de tota la vida, i de fet, fent paròdia dels monologuistes actuals. Situacions quotidianes que un pot viure, situacions que fàcilment tots i totes patim en el nostre entorn.

En fi, que el recomano. No sé si torna a interpretar el monòleg "Jo tinc un amic que... ", produït per la companyia Corcia Teatre, però si més no se'l pot escoltar cada dia a Radio Flàixbac en el programa "El matí i la mare que el va parir!"

Ah, i el més curiós del cas (per mi), és que vaig sortir del Cirvianum amb més diners dels que hi havia entrat... Coses de l'espectacle!!

L'Art del "Tractament per la Naturalesa"

2009-10-07T16:21:00.002+02:00

Estic bé. Estic relaxada. Estic a gust. Estic fantàstica, com nova!

Acabo de sortir d'una sessió d'una hora amb la fisio. Ho recomano. Ho admiro. Admiro la professió de fisioterapeuta.

Hi pensava mentre estava de bocaterrosa.
Els metges, per saber què et passa, com et trobes o quina dolència tens, ho fan a través de preguntes. Els respons i es basen en aquestes respostes -que sempre poden ser relatives- i al seu propi criteri per fer la diagnosi i el tractament. Per aquest motiu sempre és difícil diagnosticar alguna malaltia a un nadó: han d'interpretar els plors i/o reaccions.

La fisio és diferent. Evidenment que quan arribes et pregunta com estàs i com et notes l'esquena. Però a partir d'aquí és la seva pròpia exploració i el seu coneixement el que l'ajuda a enfrontar-se a les teves cervicals. Punts molestos que ni t'adonaves que et molestaven et fan fer un sobresalt estant a la pròpia camilla. El treball de zones concretes, el dolor que sents, i que es va alleugerint a mesura que la fisio posa èmfasi en un lloc concret. Punts que tu saps, i que la fisio, amb les seves mans, també va descobrint.

No és que hi sovintegi, però de tant en tant hi vaig. A més, el seu tracte, el de la meva fisio, és immillorable. Moltes amigues i amics també hi van. I també ho diuen. Així que em permetré el luxe de fer-los una mica de propaganda.

Si vols descobrir més sobre la fisioteràpia, ho pots fer sobre aquest enllaç, i si a més, ho vols posar en pràctica pots visitar-les a KINEVIC.

NA&AG!

2009-10-02T14:25:00.003+02:00

Avui faig un apunt ràpid, però important, sobretot per qui va ésser un molt bon amic durant l'època que vam coincidir en el nostre dia a dia (i que per cert, dimarts va fer 25 anys!).

Avui, a partir de les 8 del vespre, al carrer Bisbe Morgades, cantonada amb el carrer Verdaguer, s'inaugura una botiga (?), o millor dit, un espai multifuncional entre l'arquitectura, l'immobiliària, les exposicions i el disseny.

New Arquitecture & Art Gallery

Jo hi aniré a treure el cap, a prendre-hi una copa de cava (si és això el que dónen, clar..) i a celebrar amb ells, la Cristina i en Gerard, la inauguració del seu negoci! Una inauguració que comença amb l'exposició de l'artista i escultor Bonaventura Ansón.

Des d'aquí, els desitjo moltíssima sort!

la hist[òria]

2009-09-30T12:24:00.001+02:00

De fet podria dir que sí. Podria afirmar que està en el santoral, que és un nom més. I quedar-me tan ampla. Podria explicar que com "Àurea" ve del llatí Aureus i que el seu significat és que està feta d'or. Podria fins i tot, a hores d'ara, contar que era una santa que va viure al Monestir de Suso on hi va tenir algunes aparicions, i hi va morir joveneta. Explicar també, que a més va escriure. [Clar que tampoc m'ho acabo de creure, això jo...].

Però no.
A partir d'ara explicaré que la història, i el propi nom, ve del País Basc (mira, perquè em ve de gust!). Que tot plegat està relacionat amb el viatge que van fer els meus pares quan es van casar (ara fa 30 anys), en el que van anar a Galicia. Van fer el viatge de noces en cotxe, travessant tota mena d'indrets. Van menjar peix, van visitar el territori gaudint dels paisatges, van disfrutar, van conèixer gent, etc., i també van tenir un problema amb el cotxe. Viatjaven amb un R5 vermell, i per error sel's va quedar la clau tancada dins del vehicle. A uns 1200 km. de casa, i sense poder entrar al cotxe (on ho tenien absolutament tot!)!
Casualment passava per allà una noia que d'entrada no els va fer gaire bona pinta, però com que no tenien altre remei (estaven prop d'una platja on per les dates no hi havia pràcticament ningú), li van demanar ajuda. Resulta que la noia, que era basca i es deia Amaia, tenia per hàbit robar cotxes, fet que per ells aquell dia va ésser una sort. Amb molta facilitat, en un momentet, els va tenir obert el cotxe (i per sort, no els el va robar!). Estaven tan agraïts que van decidir convidar-la a dinar. Amb ella van mantenir una llarga conversa. Van parlar una mica de la seva vida, i van descobrir que vivia a un barri d'un poble anomenat Lasarte, que es deia Òria. Parlant, parlant, van saber també, que del mateix poble era també el director de cinema i televisió Antonio Mercero, creador de sèries com la conegudíssima Verano Azul, i Farmacia de Guardia.

Anys més tard, quan la meva mare estava embarassa de mi, i durant els últims mesos (l'hivern és fred a Rupit) en els que va haver de fer força repòs, va seguir dia a dia en Chanquete i els seus amics de Verano Azul. Es va recordar de l'Amaia, del viatge de noces, i d'Òria!

Eskatankanga Teatre en acció!

2009-09-25T18:04:00.009+02:00

Tot resta a les fosques.
El safareig que se sentia fins ara ha cessat mica en mica en sonar de cop un timbre estrident, senyal inequívoc que l'espectacle ja està a punt de començar. El públic, expectant. Amb ganes de riure, com cada any.
Varis crits de "molta, molta, molta merda", provenen de cop de dalt de l'escenari, un escenari amagat encara per unes velles cortines vermelles: el teló. Més rogenc que vermell, espera quiet i immòbil fins que se li dóna el senyal que es pot començar a bellugar, descobrint així l'escena que ens transportarà durant tota l'obra a la redacció d'una moderna revista: "Món femení".

I jo.. parlant per telèfon:

-No ens fallis Enric, necessitem l'anunci per demà, no més tard! El número de maig ha d'estar a la venda a finals d'abril... Sí, sí, oi tant...! Ens està sortint un número ben primaveral...

A partir d'aquí, començaran les rialles. O això espero!
Avui, Eskatankanga Teatre en acció. Embolics a l'oficina!

Per cert, pots trobar una mica més d'informació clicant aquí, o bé aquí!

ps. jo ara hauria d'estar estudiant...!

em van robar la vida!

2009-09-21T09:34:00.004+02:00

Sonarà exagerat. Ho sé!
No era més que un bolso. També ho sé!
Però amb aquest bolso se'm van emportar mitja vida. O més.

És estranya la sensació de trobar-te sense absolutament res. Sense poder entrar a la teva pròpia casa. Sense poder accedir al teu propi cotxe. Sense telèfon per poder-te comunicar amb algú. Sense cap mena de documentació per poder confirmar qui ets, que existeixes. Sense un duro a la butxaca. Al mig del carrer. Només quan t'hi trobes saps el què és.

Sents impotència.

És curiós també, com mica en mica et vas adonant de tot el que hi portaves. Hi portaves mitja vida. Com més passa, menys importància dónes als diners que et van robar (que tampoc eren precisament pocs), al mòbil que tot just feia dues setmanes que tenies (perquè l'anterior te l'havien robat), a la càmera de fotos que tan bé funcionava (juntament amb les fotos que encara no havies guardat); i passes a donar importància a d'altres coses que hi tenies. Potser tonteries. O potser no. Coses que a tu t'importaven.

Els ho explicava a uns grans amics que em van aguantar i acollir a casa seva (i també arruïnar jugant al monopoly!), d'entre les coses que em sabia més greu haver perdut hi havia els clauers que hi tenia. Cadascun dels 4 portava una gran història al darrere. Records de viatges a Londres, records d'una escapada improvisada a Girona, records d'una gran època viscuda... Clauers que amb tota probabilitat no tornaré a recuperar.

Sóc una sentimental. Ho sé. Però la vida viscuda ja no es recupera. Tan sols te'n queda la memòria i les petites coses que n'has guardat. I per mi, aquells clauers, tenien molt de valor.

ps. també la cartera, regal d'aquest passat aniversari, precisament d'aquells qui em van acollir a casa. Si ho llegeixen.. també m'encantava aquella cartera!!! Moltes, moltíssimes gràcies, i ho sento!!!

fent teatre...

2009-09-13T23:11:00.006+02:00

Espectacular!
No seria el primer cop que afirmo que m'agrada el teatre. Aquest cap de setmana no he faltat a una cita ineludible marcada en el meu calendari des de fa ja alguns anys com ho és la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega.

M'agrada viure'l. M'agrada veure'l.

Viure'l és apassionant. Pujar dalt d'un escenari (o durant la Fira, al propi carrer), esperar l'obertura del teló, i fer desaparèixer en uns instants el nerviosisme sota els llums. Representar. Desinhibidor.

Veure'l és divertit i enriquidor. També distret. Vital. Sovint et fa reflexionar sobre diferents temàtiques. Properes o allunyades. Et fa riure. Et fa plorar. Pensar.

M'agrada!

El proper dissabte intentaré viure en primera persona l'estrena d'una obra de teatre representada per una amiga: HA NASCUT CUGULA! Una producció de Roda Fetillera (a Granollers, el dissabte 19 de setembre a les 10 de la nit!)
Des de la pàgina de la companyia proposen una interessant pregunta... Participa-hi!

I com que avui he rigut molt amb un espectacle... en deixo un trosset!

(Cal dir que l'espectacle ja feia una estoneta que durava, i que encara ha durat uns minuts més, amb la improvisació i l'espontaneïtat del públic. Però a mi, se m'ha acabat la bateria!)

Vic - Olot. Simples reflexions

2009-09-08T13:51:00.002+02:00

Des de petita que he fet visites esporàdiques a Olot. Sobretot els dilluns, el dia del mercat setmanal. Curiosament Olot queda més proper a Rupit (28 km.) que no pas Vic (a 33 km.).

Recentment vaig fer el trajecte sencer, de Vic a Olot, passant per la costa de la Salut. Crec que és la pitjor carretera que conec. Estreta. Amb molts revolts. Amb molts senyals de preferències. Amb més revolts. Amb poca visibilitat. Amb l'obligació d'anar a una velocitat molt moderada. En fi, un desastre de carretera. La tornada d'aquell dia la vaig fer, per la contra, passant pel conegut ja per tothom túnel de Bracons. Tot el contrari de la carretera anterior. Ample. Espaiosa. Amb una visibilitat excel·lent. Anant a una velocitat fantàstica (tampoc sense excessos, eh!). Gairebé sense revolts. Amb un plis plas.
D'anada, aproximàdament una hora i mitja. De tornada, uns vint minuts.

Em pregunto què serà a partir d'ara de la carretera de Rupit a Olot.

Curiosament, el dia següent d'aquesta petita excursió m'apropava de nou a la nova carretera. Però des d'un altre sector. De fet, recordant una mica, abans de la seva inauguració jo ja havia passat caminant pel primer dels túnels que es troba, el de la Caborca. Aquest dia hi vam tornar a anar a donar el vol.

Des de la casa on em trobava vam caminar 10 minuts. No més. Vam poder observar el trànsit que hi passava (no molt..). Aquesta vegada per raons òbvies no vam poder travessar interiorment el túnel. Però caminant un xic més, vam situar-nos damunt del segon túnel que es creua (en desconec el nom), veient el Viaducte de les Salines i el tercer túnel.

Aquella mateix dia tornava a anar a Olot. Des de la casa on em trobava, que amb 10 minuts (de passejada..) em situava tranquil·lament sobre els primers túnels, vaig haver de fer 20 minuts de cotxe abans no vaig poder agafar l'eix Vic-Olot.
No deixa de ser... estrany.

quan les imatges signifiquen més que les paraules...

2009-09-07T10:53:00.006+02:00

Un 11 de setembre, amb la pell de gallina

2009-09-05T12:34:00.001+02:00

Els professors tenen a veure molt en l'interès que un alumne agafa per una o altra assignatura. A mi el professor de matemàtiques em fascinava, em despertava tot l'interès en resoldre enigmes, en trobar la lògica amagada darrere problemes, teoremes, etc., a buscar... De fet (modèstia a part), sempre havia estat molt bona en mates.
En canvi en història, mai cap professor m'havia aconseguit captar l'atenció com per fer-me quedar solament escoltant i/o apuntant, i evitar que la meva ment no s'allunyés mica en mica cap a d'altres direccions.

Ahir al vespre, en canvi, vaig assistir a una magistral classe d'història, de la nostra història. Maleïa cadascun dels missatges que rebia que em feien distreure i perdre pistonada del que s'estava explicant. Una data. L'11 de setembre del 1.714. Evidentment també el relat dels mesos anteriors a aquesta data.
Vàries vegades vaig estar amb la pell de gallina. Pràcticament ho estava vivint i patint, admirant la valentia de tots aquells que dia rere dia van aguantar el setge (durant 13 mesos a la ciutat de Barcelona) per tot allò que creien. Per allò que jo també crec.

300 joves soldats que van sortir amagats des del port de Barcelona a combatre pel territori del Principat contra 50.000 soldats enemics, mentre uns altres 40.000 (d'aquests soldats enemics) bloquejaven una ciutat que tenia 35.000 habitants. I no es van rendir. Van aguantar. Van decidir lluitar. Van decidir jugar-se la vida. I no només la seva.

L'Oriol Junqueras, durant la xerrada sobre l'11 de setembre organitzada per la secció local d'Esquerra Vic, ens va relatar la nostra història posant èmfasi a cada nou dia, a cada nou moviment, a cada nova tragèdia. I ens va incloure en aquesta història. Nosaltres ho hem de decidir. Tenim sort, segurament cadascun dels nostres besavis i antecessors havien hagut de matar, com a mínim, un home. Nosaltres hem nascut, viscut i crescut sense viure cap guerra (en la nostra immediatesa, s'entén). Com ell va dir, mai ho tindrem tan bé com ara per aconseguir la independència. Però hem de voler-ho. Hem de ser-hi. Tots i cadascun. Hem de tenir-ne la voluntat. Així que remetent-me a la última paraula que li vaig sentir dir: SORT!

Dues visions d'una mateixa cosa

2009-08-18T11:17:00.001+02:00

2/4 de 6 de la matinada marquen les busques del rellotge. L'habitació resta un xic il·luminada per un tímid raig de lluna que penetra a través dels vidres. Una figura es mou silenciosa, a les fosques, i pràcticament de puntetes agafant el que troba al voltant del llit. Procura no despertar aquells que dormen. Encara en silenci, i amb tot dins la bossa, surt. Atravessa el passadís, observa l'altra habitació, també hi dormen. Sense fer soroll, en surt i baixa les escales arribant a la porta. És tancada. Instants després, ja al carrer, mira el cel on 4 estrelles s'hi dibuixen. Ningú. Comença a caminar i s'allunya d'aquella habitació on segurament, mai més tornarà.

2/4 de 6 de la matinada marquen les busques del rellotge. L'habitació resta un xic il·luminada per un tímid raig de lluna que penetra a través dels vidres. Em moc silenciosa, a les fosques, i pràcticament de puntetes agafant el que trobo al voltant del llit. La roba, la vaig deixar preparada. Procuro no despertar aquells que dormen. Encara en silenci, ho poso tot dins la bossa, i surto. Atravesso el passadís, observant que a l'altra habitació, també hi dormen. Sense fer soroll, en surto i baixo les escales arribant a la porta. Tancada. Instant després, ja al carrer, miro el cel on 4 estrelles s'hi dibuixen. No hi ha ningú. Començo a caminar i m'allunyo d'aquella habitació on segurament, mai més tornaré.

No és que estigui basat en un fet real, és un fet real. El vaig viure el passat diumenge 9 d'agost, i sortint així, a les fosques, negre nit, sola, amb gent encara dormint al meu voltant, i de puntetes, em vaig sentir com una lladre...
Sensacions...

1 any sense oblit!

2009-08-07T14:00:00.000+02:00

programat ho deixo escrit, perquè ja fa dies que hi penso, perquè ja fa un any que me'n recordo, i perquè són molts records que ara són més presents que mai...

... aprofitant la vida ...
... vivint la vida ...
... xalant la vida ...

com tu sempre havies fet!

en una illa grega de Rupit!

2009-07-31T10:37:00.001+02:00

No ho puc evitar, ho he de plantejar igual que l'any passat, i és que hi ha coses que no canvien mai!!!! (sóc poc original, eh! ;p ) Nit d'espectacles; espectacles en diferents estadis.

A Rupit som molt feliços. És així. Ho afirmo i ho reafirmo. Tan feliços, que ens organitzem espectacularment bé per fer teatre. Tard tornava de la platja i amb el temps més que just. 20 minuts abans de l'hora acordada arribava a casa (als afores), havent-me encara de dutxar, sopar i arribar al local d'assaig. Pocs minuts després rebia un missatge de dos companys d'escena:

Anem tard. Arribarem a 2 quarts, més o menys.

La meva resposta evidentment, va ser posar-me a riure, i dir-los que jo també.
Detesto anar tard, però ahir, 20 minuts després de l'hora acordada, finalment arribava al teatre. I me les trobava allà fora, assegudes sobre la pedra. Esperant. Qui ens podia obrir, no venia. Cop de telèfon, i trucant a la directora/apuntadora/salvadora em vaig assabentar que tampoc apareixeria, així que amb una correguda vaig pujar unes quantes escales fins tenir les claus a les mans. I total per decidir (tot just ara) els papers de cadascú tot fent la primera llegida de la comèdia. Ni sencera la vam llegir. Fèiem tard.

Agafant cotxes ens situàvem a una illa grega. Una illa grega, a Rupit!
Jaient a unes improvisades (o no) grades a base de bales de palla (ull, al tercer pis i en perill d'esllavissada) ens preparàvem per fruir amb l'espectacle. "Mamma mía!" Quin espectacle! 50 joves actors i actrius, amb l'acompanyament d'uns 30 músics que realment ho feien molt bé. Sel's notaven les ganes, la il·lusió, l'emoció que hi posaven. Alguns, ja coneguts, repetien després de "Grease". A mi a més, l'argument (segurament típic) de Mamma Mía m'agrada. I tot veient l'espectacle...

... ens vam flipar. Ens vam emocionar. Sen's en va anar. Però ho vam decidir!
Aquest any no t'ho deixis perdre. La comèdia "Embolics a l'oficina" que escenificarem el grup Eskatankanga Teatre per la Festa Major, estarà plena de sorpreses! Jo.. t'he avisat!

*A les imatges, els fulletons que vaig fer per l'obra de fa dos anys. A dalt el davant, a sota el darrere. No calen més explicacions. Per cert, premi per qui em reconegui!

la llet és llet, oi?

2009-07-29T12:01:00.008+02:00

Mentre prenc una tassa de cafè amb llet ben calenta, llegeixo el diari. Tard. Molt tard segons la rutina a la que estava acostumada.

Fullejo pàgina a pàgina. En repasso titulars. Aprofundeixo en el que m'interessa. De sobte, una imatge em crida l'atenció. Es tracta de Vio, el nou producte de Coca-Cola.
Em ve al cap una conversa tinguda el passat dilluns vora les 12 de la nit, asseguts enmig del passeig. Una curiosa conversa entorn a la llet, a les granges, a les vaques, als consumidors, als diferents gustos de llet (que diferent la de bric a la de casa, directe de granja). També a la multitud de màquines expenedores de llet que comencen a créixer com bolets.

I a alguns barris de Nova York, una llet amb bombolles. Un nou producte làctic de diferents gustos. Un nou producte làctic envasat en una ampolla d'alumini per tal que la llet no es talli.

Hi penso. M'agrada el gas. M'agraden els refrescos que tenen gas. Sovint, amb la colla, quan tothom es decanta pel Trina (sense gas), jo prefereixo la Fanta (amb gas).
Però, llet amb gas? Només de pensar-hi, se'm remou l'estómac.

Falta encara, perquè arribi -si és que arriba- aquest nou producte al barri. Així que mentrestant, em seguiré prenent el meu cafè amb llet.

el plaer d'una lectura (antiga)

2009-07-27T10:30:00.006+02:00

Aquesta passada nit ha caigut a les meves mans un llibre antic. Bé, més aviat hauria de dir un llibret -47 pàgines-.

Semblarà una idiotesa, però m'ha encantat llegir-lo en aquest estat. Fins en algun moment he passat els dits per sobre les seves pàgines per notar suaument amb el tacte el contacte deixat per la màquina d'escriure sobre els ja esgrogueïts fulls. Uns fulls mal retallats. Uns fulls units per un recosit i encolat senzill. Una intensitat de teclejat diferent a cada línia. Un llibret de l'any 1959. Un llibret -segons l'encara existent etiqueta- de 20 pessetes.

Una lectura deliciosa. Previsible, però divertida. El que ens convé per fer teatre.

Flors i bombons o Un amor per tres cantons.
Comèdia humorística en tres actes de Ramon Casas i Gamell

estratègia de concert!

2009-07-26T20:04:00.010+02:00

Tinc una teoria pel que fa als (modestos) concerts. Segurament la millor estratègia seria no explicar-la. Evidentment és una teoria no demostrada, però que darrerament he pogut constatar i corroborar.

Durant aquest passat mes he assistit a força concerts. M'agraden els concerts. M'agraden les Festes Majors. M'agraden la majoria d'activitats que es realitzin a l'aire lliure o a grans pavellons, i que comporten ambient, música i festa.

La Festa Major de Vic amb el concert de Gossos a la Plaça Major, i amb els posteriors "concertillos" que es feien després a barraques. La passada Acampada Jove -festival polític i musical- organitzada per les JERC i celebrada a Montblanc, amb 3 dies de concerts de diferents estils i ritmes. La Festa Major de Torelló, amb la presència d'Ojos de Brujo i d'altres a darrere el Pavelló. El dia de Sant Joan a Palamós, amb la ja coneguda i animada Orquestra Diversiones.

I la teoria en qüestió.
Dels millors llocs per posar-se de públic és entre la primera i la desena fila. Es tracta d'una situació privilegiada per veure i escoltar el/la cantant (la proximitat és evident), i a més es disposa d'amplitud d'espai. No és broma. Quan de fora comences a endinsar-te enmig del públic, a mesura que avances vas notant la disminució d'espai, i t'acabes estancant aproximàdament pel mig. El pensament normal de la majoria és que a mesura que seguissis avançant, la cosa empitjoraria, i per tant, optes per quedar-te allà on et trobes en aquell instant. La lògica de la gran majoria. Com a conseqüència, aquest espai, cada cop més atapeït. Si desafies l'esmentada barrera imaginària, i segueixes endavant i endavant... sorpresa! Podràs gaudir del concert de forma més pròxima, i alhora, més àmplia!

ps. observant la imatge que he penjat, i ampliant-la per veure-ho millor, es pot constatar l'amplitud a la part propera a l'escenari comparant-la amb la resta!

llàgrimes de cocodril no!

2009-07-19T23:14:00.004+02:00

Reflexiono -cansada encara- sobre el fet de plorar, o el que és el mateix, de vessar llàgrimes (segons el DIEC2).

plorar
1 1 v. intr. [LC] Vessar llàgrimes.

En una setmana, en 7 dies exactes, ho he fet inconscienment 5 vegades. Totes elles per motius ben diferents.

La primera va ser per emoció el passat dimarts al matí. Després de visitar La Rochelle el dilluns a la tarda amb una amiga, decidíem començar el retorn a casa. Una mica felices i despreocupades (cal reconèixer la certesa) a les 8 del vespre començàvem la cerca d'allotjament per passar la nit. Aquell dia tampoc teníem menjar, i comprovat ja que en un parell d'hotelets el cartell a la porta era de complet, sen's va encendre l'indicador de falta de gasoil [!]. La Maria -altrament anomenada TomTom o GPS- ens va indicar la proximitat de Rochefort, on ens vam dirigir en busca de gasolinera. En vam trobar. Concretament 2. Però ens va ser impossible poder-nos servir. Les nostres targetes (de dèbit i de crèdit), incompatibles. A un policia que casualment omplia el dipòsit ens vam fer entendre per tal que ens ajudés. No hi va haver manera. Ens va explicar gesticulant que la targeta era expressa i que fins horari de dia no es podia pagar en efectiu. Després de localitzar un parell de llits, i mentre sopàvem una amanida, la preocupació interior persistia. Més encara pensant que el 14 de juliol, data de l'endemà i Festa Nacional a França, tot estava tancat. Vam dormir (sí..), i de nou visitàvem les gasolineres. Ningú enlloc, només una veu artifical i una pantalla tàctil que ens indicava molt amablement que la targeta no era operativa. A 721 km. de casa i avançant amb el cotxe vam descobrir-ne una tercera, d'un hipermercat. En veure una desconeguda darrere una finestreta, instantàniament els ulls negats de llàgrimes.

La següent va ser el dijous al matí per estrés i nerviosisme. Cansada encara del recent viatge, i pensant ja en l'Acampada Jove que començava el mateix dia, vaig portar el cotxe al taller. Un llum sospitós havia aparegut encès la nit anterior en un trajecte d'uns 5 minuts. Se me'l van quedar. Ni a Rupit no em van deixar arribar. Tota la programació que tenia feta s'esfondrava per minuts, capgirant-me fins tot el cap de setmana. Buscant solucions inexistents per moments per viatges que m'havia compromès a fer, i dubtant ja de la meva assistència a l'esmentat festival, parlant amb un amic que m'intentava ajudar, d'estrés, els ulls se'm van negar de llàgrimes.

Aquesta Acampada Jove ha tingut molts bons moments (també d'altres de no tan bons). Amb una amiga hem rigut molt. De fet, la gent que em coneix una mica ho sap, el més humor és... bé, que a la més mínima em poso a plorar de riure. Aquests 3 dies també ho he fet. L'amiga en concret m'ho deia, que anant amb mi, feia més tonteries del normal. Ens ho encomanàvem fàcilment. El divendres al vespre, davant una pancarta que animava el jovent a rebel·lar-se, fent-li jo la brometa que el jovent havia de fer com una fotografia (rebel·lar-se), l'amiga se'm va posar a fer de negatiu. No ho vaig poder evitar, negats vaig tenir de seguida els ulls de llàgrimes.

També es plora, també ploro, quan se't posa alguna cosa a l'ull. Sóc miop. Alterno ulleres i lents de contacte. Dins la tenda, dissabte al vespre, amb les ulleres guardades i just després de posar-me les lents, un ull [!] em va fer regalimar una llàgrima galta avall. La higiène del lloc, imagino, hi va tenir alguna cosa a veure...

L'últim cop, el diumenge a les 2. Molts dies intensos. Segurament masses. Molt cansament acumulat. Segurament massa. Després d'haver dormit un màxim de 10 hores en 3 dies, després d'haver viscut moments d'estrés, de borratxos, de borratxos inaguantables, de borratxos molt inaguantables, de borratxos molt inaguantables a altes hores de la matinada, després de fer un viatge en cotxe per carreteres desconegudes, d'enganxar involuntàriament el dit d'una amiga amb una porta, després de deixar-la a casa, i sabent que et falta ja poc per arribar a casa, finalment plores de cansament. Fins conduïnt, els ulls se't neguen de llàgrimes.

I tant parlar de llàgrimes...

llàgrima
1 1 f. [LC] [ZOA] [MD] Gota de líquid segregat per la glàndula lacrimal i difós entre l'ull i les parpelles.

En referència al títol. Crec que les úniques llàgrimes que no he vessat són les llàgrimes de cocodril. Plors falsos i mesquins. Plors interessats.

dia estrany..

2009-07-19T17:10:00.003+02:00

...el d'avui.

Un viatge fantàstic. Una bona amiga (2160 km. i 180 hores seguides en són testimoni). Una revolució rere l'altre. Una revolució allà on anàvem. Paisatges curiosos. Paisatges diferents. Quilòmetres i quilòmetres. Carretera. I manta. Aquest cop, també llençols i un fantasma.

Sens descans. Un parèntesi d'estrés. Trucades. A aquest i també a l'altre. El cotxe, al taller. Sense transport. Una llum al final del túnel. Però sens descans.

Dies de música. Dies de festa. Dies de tonteries. Dia de platja. Un de piscina. Dies d'estrés. Dies de cansament. Dies d'altes hores a la matinada. Dies sense hores de son. Una cançó, fantàstica. Cansament. Cansament acumulat. Molt cansament acumulat.

Arribes.
I plores.